Envellir i morir amb dignitat

Tinc gra­vat a la ment un comen­tari que em va fer una amiga el dia de l’enter­ra­ment del seu pare, un senyor entra­nya­ble que va gau­dir de molt bona salut durant vuit dècades i mitja però que els dar­rers anys va veure com el cos i la ment deci­dien enfi­lar camins sepa­rats i cada cop més dis­tants entre si. Quan em vaig acos­tar a l’amiga, qui trans­me­tia sere­nor i pau perquè feia massa temps que s’anun­ci­ava l’arri­bada del fatídic ins­tant, em va dir: “Estic tran­quil·la. Ni la mort pot superar la duresa de pren­dre la decisió, quan va ser el moment, de treure el pare de casa i tras­lla­dar-lo a una residència on el pogues­sin cui­dar millor que nosal­tres.” Em retorna aque­lla reflexió men­tre passo per davant d’un enorme esta­bli­ment geriàtric que recent­ment ha obert por­tes a la meva ciu­tat i que no és pas l’únic que ha ater­rat al muni­cipi en un temps escàs. Per infor­ma­ci­ons que m’arri­ben, el cost d’aquests equi­pa­ments és d’uns 3.000 euros al mes. Poca broma. Sem­pre he pen­sat que, en la mesura que pugui, inten­taré pas­sar de llarg d’aquests cen­tres. La con­versa amb la meva amiga encara em va aju­dar a rea­fir­mar-me en la meva idea. Ara bé, entenc que cada cop vivim més, no sem­pre amb un nivell d’auto­no­mia accep­ta­ble, i que hi ha deter­mi­na­des cures que són l’equi­va­lent a tra­ves­sar un tem­po­ral marítim amb una canoa. I sense obli­dar que des de la política ens han mos­trat diver­ses vega­des com elles dona­ven mamar en un hemis­feri o en un des­patx, però mai hem vist ningú amb res­pon­sa­bi­li­tats endur-se l’avi o l’àvia a la feina. I no igno­rem tam­poc que fins i tot en els casos en què no hi ha més remei que garan­tir atenció vint-i-qua­tre hores diàries, a veure qui és el guapo que pot pagar els 3.000 euros. Però després ens sur­ten per les ore­lles les cam­pa­nyes sobre enve­llir i morir amb dig­ni­tat, quan tro­bar un cen­tre de dia és gai­rebé un mira­cle.