Envellir i morir amb dignitat

Tinc gravat a la ment un comentari que em va fer una amiga el dia de l’enterrament del seu pare, un senyor entranyable que va gaudir de molt bona salut durant vuit dècades i mitja però que els darrers anys va veure com el cos i la ment decidien enfilar camins separats i cada cop més distants entre si. Quan em vaig acostar a l’amiga, qui transmetia serenor i pau perquè feia massa temps que s’anunciava l’arribada del fatídic instant, em va dir: “Estic tranquil·la. Ni la mort pot superar la duresa de prendre la decisió, quan va ser el moment, de treure el pare de casa i traslladar-lo a una residència on el poguessin cuidar millor que nosaltres.” Em retorna aquella reflexió mentre passo per davant d’un enorme establiment geriàtric que recentment ha obert portes a la meva ciutat i que no és pas l’únic que ha aterrat al municipi en un temps escàs. Per informacions que m’arriben, el cost d’aquests equipaments és d’uns 3.000 euros al mes. Poca broma. Sempre he pensat que, en la mesura que pugui, intentaré passar de llarg d’aquests centres. La conversa amb la meva amiga encara em va ajudar a reafirmar-me en la meva idea. Ara bé, entenc que cada cop vivim més, no sempre amb un nivell d’autonomia acceptable, i que hi ha determinades cures que són l’equivalent a travessar un temporal marítim amb una canoa. I sense oblidar que des de la política ens han mostrat diverses vegades com elles donaven mamar en un hemisferi o en un despatx, però mai hem vist ningú amb responsabilitats endur-se l’avi o l’àvia a la feina. I no ignorem tampoc que fins i tot en els casos en què no hi ha més remei que garantir atenció vint-i-quatre hores diàries, a veure qui és el guapo que pot pagar els 3.000 euros. Però després ens surten per les orelles les campanyes sobre envellir i morir amb dignitat, quan trobar un centre de dia és gairebé un miracle.