El nucli buit

El teu nucli no l’ha d’ocu­par ningú. Ha d’estar buit, en blanc —o del color que t’agradi més—. Ningú ha de ser el cen­tre de la teva vida, excepte tu. Hi pot córrer brisa, pas­sar-hi elec­tri­ci­tat i caure-hi pluja, en el fons del fons del teu nucli, però no hi ha d’haver mai vida humana tibant-te cap avall des de dins. Tu ets el teu nucli i la teva escorça. Com passa amb la Terra —el nucli de la qual té ferro, níquel i sofre, i quan­ti­tats molt peti­tes d’altres ele­ments des­co­ne­guts— no has de per­me­tre que cap per­sona ali­ena a tu taqui el cen­tre de la teva terra amb les seves gra­pes. Només així tindràs un lloc on poder pro­ces­sar l’experiència sense la influència de les opi­ni­ons o expec­ta­ti­ves dels altres. Si cul­ti­ves aquest buit, tro­bes clare­dat, poten­cies la cre­a­ti­vi­tat i et com­prens una mica més bé. No parlo aquí del cen­tre buit a què fa referència Hellin­ger, espe­ci­a­lista en cons­tel·laci­ons fami­li­ars, sinó de la importància radi­cal de no pen­sar allò de: “Tal per­sona és el cen­tre de la meva vida.” Perquè la “tal per­sona” de la frase només has de ser tu mateix. Les altres, tard o d’hora, fallen o mar­xen o es moren. Amb un nucli ocu­pat, ple, sense ven­ti­lació, no hi pot haver cap via­rany que obri els braços cap a l’expansió. El nucli no pot ser tem­pestuós, com passa amb les depres­si­ons cli­ma­tològiques. Ha de ser esta­ble, equi­li­brat, un cen­tre buit ple de tu, només de tu. Tenir-te com a pri­o­ri­tat, posar-te en pri­mer lloc no és un acte d’ego­isme: sig­ni­fica un pas neces­sari per garan­tir la salut física i men­tal per afron­tar els rep­tes dia­ris i con­tri­buir de manera posi­tiva a la vida dels altres.