Doncs no, no són menes

Tenir criatures que encara reclamen hores de parc és una oportunitat magnífica per ficar l’olfacte en converses alienes que sovint són un bon termòmetre de la temperatura social del país. Sense anar gaire lluny, l’altre dia feia veure que em matava l’avorriment mentre aprofitava per escoltar una discussió entre quatre persones, pares i mares de mainada que corria darrere d’una pilota. Bé, dir discussió a aquell diàleg és errat, si per discussió entenem disparitat de criteri. Perquè allà el tema estrella era la notícia de la cuidadora que havia estat assassinada per tres menors a Badajoz i els diferents punts de vista brillaven per la seva absència: tots quatre adults, que es deuen comptar entre tantíssimes persones que desconeixen que més enllà d’un titular sol haver-hi informació sobre el tema, donaven per fet que els autors eren menors estrangers no acompanyats, els batejats com a menes. Només havien necessitat el binomi menors i crim per tenir clar, o claríssim, que el cas guardava relació amb joves estrangers inadaptats. A partir d’aquesta conclusió, poden imaginar la carrandella de comentaris que vindria al darrere. Que si els de fora només venen a delinquir, que si fan molta por, que si no se’ls hauria ni de permetre posar els peus a territori espanyol... En un moment donat, i un cop constatat que el racisme i l’odi que alguns vociferen ja està escampat per tot arreu i que s’ha creat el caldo de cultiu necessari per encaixar amb normalitat alguns discursos, se’m va ocórrer alçar la veu per aclarir-los que, en el cas que comentaven, els autors eren persones amb un DNI com el seu. “Segur?” “Seguríssim.” I vam girar full per començar a parlar de com als seus fills els agradava el futbol. Tinc pocs dubtes que si demà es repetís un cas com el de Badajoz, que esperem que no, tots quatre reproduirien el discurs d’origen.