Ens ha tocat la loteria

M’ha tocat la lote­ria i estic més con­tenta que un gat amb dues rates. Què dic ara, con­tenta. Estic eufòrica, exul­tant, fins i tot sabent el que sé: que és un premi com­par­tit amb mol­tes més per­so­nes. O no sé si tan­tes, però un bon gra­pat segur que sí. Per tant, ara que hi penso, pot­ser és més adi­ent afir­mar que no soc l’única afor­tu­nada i que hau­ria de dir “ens ha tocat la lote­ria”, així en la pri­mera per­sona del plu­ral. En aquest cas, ja m’està bé tro­bar diver­ses pare­lles de ball, sobre­tot perquè no hem de repar­tir a parts iguals el premi perquè, aquest cop, no són diners. Perquè som més sor­to­sos que no pas rics. A més, sabem de molta gent que paga­ria molts euros, i fins i tot s’arren­ca­ria les ungles a mos­se­ga­des, per tal de veure’s en la nos­tra pell. També hem de con­fes­sar que d’un temps ençà notem que hi ha per­so­nes que ens tenen força o molta ràbia. En honor a la veri­tat, és just adme­tre-ho. És el preu que hem de pagar, però ho tenim assi­mi­lat i amb molt de gust el paguem. Sobre­tot perquè, des de la nos­tra posició pri­vi­le­gi­ada, empa­tit­zem amb la seva fúria. Per res del món can­viaríem el nos­tre esta­tus. Alguns hem arri­bat a aquesta situ­ació de forma natu­ral, ja vam néixer amb aquesta sort sota el braç. Després la vida ens ha man­tin­gut el pri­vi­legi, sense ele­gir-ho, no sabem ni com. D’altres s’ho han hagut de tre­ba­llar molt més, però a còpia d’anar can­vi­ant d’hàbits, o de córrer nous ris­cos, ho han acon­se­guit. No tot­hom, però, té aquesta potra, perquè no tot­hom es troba de cara amb la pos­si­bi­li­tat d’entrar al nos­tre club d’afor­tu­nats. No a tot­hom li cau un regal així del cel. Però a nosal­tres, sí, i ara, si volen, ens poden odiar amb totes les seves for­ces, però som feliços perquè mai a la nos­tra vida, però mai vol dir mai, hem hagut de depen­dre diària­ment dels trens de Renfe. I que ací, si us plau, ens man­tin­guem in aeter­num.