Tocant la lira

Aquest agost, estant de vacan­ces a les Espa­nyes, m’han donat el con­dol diver­ses vega­des. M’han donat el con­dol com a català pel que ja s’ima­gi­nen. La gota que va fer ves­sar el got va ser l’ava­ria del funi­cu­lar de Montjuïc, a mit­jans d’agost. “Ah, ¿el funi­cu­lar tam­poco va? Allí no fun­ci­ona nada, ¿eh?”.

A les vacan­ces de l’any pas­sat un dels comen­ta­ris gene­ra­lit­zats fent la canya al bar –el botellín, per ser més exac­tes– era allò de: “Bueno, total, lo del Esta­tuto no era para tanto, ¿eh? Como siem­pre, el tema de la pela y ya está...” (comen­tari d’un cone­gut con­vençut de bona fe que aquest cop sí que final­ment ho havíem resolt, això del finançament!). Del 2005, amb l’Esta­tut encara per apro­var, es poden ima­gi­nar la visió de la jugada dels espa­nyo­lets del car­rer: més d’un un cop vam haver de dei­xar córrer la con­versa abans de per­dre les amis­tats.

Si els ser­veix d’alguna cosa, així ens veu molta gent d’aquí al cos­tat: o fem riure, o, direc­ta­ment, fem pena. Perquè el més greu de tot ple­gat és que gent, insis­teixo, de bona fe, estan con­vençuts que tot el que no fun­ci­ona a Cata­lu­nya, tot el que ha petat aquest estiu, és per culpa nos­tra. Herència, sens dubte, del pri­mer tri­par­tit, a Espa­nya hi ha gent que no entén per què hi ha empre­nya­ment amb Zapa­tero. Gent que pensa que els trens, els avi­ons i les auto­pis­tes (de fet, molts només des­co­brei­xen que aquí es paga per cir­cu­lar quan ens visi­ten), els (mal) admi­nis­tren en Mon­ti­lla i en Carod.

No s’excla­min que Zapa­tero i Álva­rez i Sol­bes facin com si plogués. Econòmica­ment, Espa­nya és cada cop més el nos­tre fill eman­ci­pat i elec­to­ral­ment par­lant, Cata­lu­nya els és necessària, al PSOE o al PP, però no sufi­ci­ent. I si a la indi­ferència de l’espa­nyol del car­rer davant dels nos­tres des­as­tres sumen l’èxit que té aquí el PP enten­dran per què Zapa­tero toca la lira men­tre el català s’encén, s’enro­jola i com a màxim s’escalfa, com les bom­be­tes.