La buguenvíl·lea i l’empatia

Quan ja s’ha vis­cut molt, t’ado­nes que allò que t’ha pro­cu­rat més benes­tar per­so­nal és tenir sem­pre pre­sent que no estàs sol al món. Per a bé i per a mal. I aquest no estar sol vol dir que gai­rebé sem­pre hi ha algú al teu vol­tant. A casa, a la feina, al car­rer, al poble, ciu­tat o vila, més a prop o més lluny, cone­gut o des­co­ne­gut, gai­rebé sem­pre, hi ha per­so­nes. Anti­ga­ment l’objec­tiu d’edu­car en els bons cos­tums era garan­tir unes nor­mes de con­ducta entre per­so­nes, tal­ment com l’àmbit religiós, que exalçava la cari­tat i l’amor al proïsme de forma simi­lar en aquest sen­tit. Avui pot­ser perquè pen­sem que ja som prou civi­lit­zats ni tan sols en par­lem. Però cer­ta­ment no tot està encar­ri­lat. Avui par­lem de com­por­ta­ment cívic en la nos­tra soci­e­tat com a subs­ti­tu­tiu de les anti­gues for­mes, però en aquesta soci­e­tat mul­ti­tu­dinària, dinàmica i molt diversa, com­plexa i uni­ver­sal, què ente­nem tots ple­gats per com­por­ta­ment cívic?

Hi ha la sen­sació que el com­por­ta­ment cívic és aquell que es limita a seguir unes nor­mes de con­ducta, i que més aviat que res­pon­dre a una íntima acti­tud per­so­nal, es con­ver­teix en una res­posta imper­so­nal d’aca­ta­ment i com­pli­ment d’unes nor­ma­ti­ves cíviques des­ti­na­des a evi­tar con­flic­tes o situ­a­ci­ons caòtiques, a qual­se­vol àmbit. Bé sigui en els actes públics mul­ti­tu­di­na­ris, en la dinàmica cir­cu­latòria o situ­a­ci­ons simi­lars. Seria desit­ja­ble que hi hagués una impli­cació més per­so­nal, no tan sols d’obediència a unes nor­ma­ti­ves cíviques, sinó una acti­tud més inte­ri­o­rit­zada, una acti­tud en defi­ni­tiva més empàtica. Perquè tenir empa­tia és veure l’altre com si fos­sis tu. Empa­tit­zar és desit­jar per a l’altre el que vol­dries per a tu. I això no és difícil, és sim­ple­ment pen­sar en plu­ral en lloc de pen­sar indi­vi­du­al­ment. Hau­ria de ser pri­o­ri­tari des­vet­llar aquesta acti­tud. Segu­ra­ment si ens hi anéssim ave­sant es resol­drien molts pro­ble­mes de con­vivència i es supera­rien molts dels pro­ble­mes que avui inqui­e­ten la nos­tra soci­e­tat. Seria neces­sari i posi­tiu que dins l’àmbit esco­lar l’empa­tia tingués un paper impor­tant, pro­ba­ble­ment es resol­drien molts pro­ble­mes, i aquesta acti­tud ja for­ma­ria part del bagatge per­so­nal dels alum­nes. L’empa­tia és una acti­tud posi­tiva per al con­junt dels ciu­ta­dans.

I això és vàlid també per a les acti­tuds i les for­mes d’actu­ació en l’àmbit pro­fes­si­o­nal i molt espe­ci­al­ment en el de l’admi­nis­tració, o en el de qual­se­vol orga­nit­zació admi­nis­tra­tiva. Ja ho vàrem expe­ri­men­tar amb motiu de la pandèmia, gràcies a aquell superàvit d’empa­tia, perquè tots, tots, en sentíem en perill va aflo­rar l’únic que ens podia sal­var a tots o a la majo­ria, hi va haver un esclat d’empa­tia gene­ra­lit­zat! No ho obli­dem! I aquest esclat va resul­tar per a tots un suport moral i físic impor­tant. Cal seguir prac­ti­cant aque­lla empa­tia!, cal fer que sigui habi­tual, i això ens farà millors a tots. Ben segur que serem més feliços i tin­drem unes ciu­tats i viles, i en defi­ni­tiva una soci­e­tat, molt més posi­ti­ves i huma­nes i com­pren­si­ves. Tan sols quan els col·lec­tius humans col·labo­ren es reso­len amb justícia i equi­tat els pro­ble­mes que sor­gei­xen.

I la buguenvíl·lea què hi pinta, aquí? Doncs sí!, la buguenvíl·lea ens ofe­reix un exem­ple d’aquesta manca d’empa­tia que patim. Hi ha una buguenvíl·lea en perill, a la ciu­tat de Bar­ce­lona, una ciu­tat que avui pre­su­meix d’haver recu­pe­rat i enjar­di­nat alguns dels seus car­rers de l’Eixam­ple. Una buguenvíl·lea que el seu veïnat defensa amb 26.000 sig­na­tu­res per tal que no sigui eli­mi­nada. És just al por­tal d’entrada d’una flo­ris­te­ria que es troba a la cruïlla del car­rer de Còrsega amb la ram­bla de Cata­lu­nya i està amenaçada de mort. L’admi­nis­tració la vol treure, tot i que no oca­si­ona cap pro­blema a ningú, ni tan sols a l’esco­cell de l’arbre que la suporta. Pot­ser les raons per a aquesta eli­mi­nació són de tipus admi­nis­tra­tiu? Si fos així, serien bas­tant con­tra­dictòries amb la política de refo­res­tació emprada en altres car­rers. Con­tra­dic­tori, fins i tot, amb la pro­fusió d’ele­ments vege­tals que orna­men­ten la munió de ter­ras­ses que hi ha tot al llarg d’ambdós car­rers al seu cos­tat. Una mica d’empa­tia admi­nis­tra­tiva per a la buguenvíl·lea, si us plau! I dei­xem-la lluir ufa­nosa, ara que ha arri­bat la pri­ma­vera.