El peix de Llofriu

Josep Pla va néixer un 8 de març. El seu signe: Piscis. És el moment que comença a fondre’s la neu, la natura es desvetlla lentament, i una germinació vital, encara invisible, pugna per exterioritzar-se. Diu André Barbault que, en Piscis, “s’hi troba tot allò que és confús, és a dir, allò que encara no s’ha diferenciat, el món del que és informe i de les coses en estat de crisàlide…”

Una vegada vaig escriure que si posàvem aquesta afirmació en relació amb l’obra de l’escriptor empordanès podem creure que l’enorme obra de Pla és, curiosament, una lluita constant i radical contra el seu propi signe. Perquè la seva característica és un esforç indesmaiable de precisió, de diferenciar tot el diferenciable, de concretar tot el concretable. L’obra de Pla és un desafiament a Piscis, una negativa sistemàtica a admetre que la vaguetat i la fantasia puguin tenir cap interès. La gran recerca de Pla ha estat sempre la configuració d’un món coherent, que s’aguanti sense dubtes ni risc, perfectament catalogable i adjectivable en els seus detalls més petits.

Per això, aquest extraordinari “descriptor” del present ha estat un home angoixat pel futur, que no és catalogable ni adjectivable –sense fer “literatura”– simplement perquè “no és”. Potser per aquí podríem explicar-nos algunes de les actituds polítiques de Josep Pla, i especialment les inoportuníssimes opinions manifestades els seus darrers anys, que essent coherents amb les seves idees resultaven adverses a la “lluita útil” –ell que tant valorava la utilitat pel futur de Catalunya–. Defensar els coronels grecs o la dictadura portuguesa, quan aquí una gent lúcida resistia a Franco, ¿quin sentit podia tenir, sinó l’expressió d’una angoixa personal davant l’aparició d’una nova època?

L’aferrament al present, però, i la recerca de la seguretat individual en la realitat “tangible” és el que ha convertit Josep Pla en aquest cas únic de la literatura catalana; la seva obra és un immens dossier o testimoni de les relacions entre un home i el seu país. “El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar –s’entén, coses intel·ligibles– em desconcerta, em deixa parat, m’admira”, deia Pla referint-se a Sagarra. Pla ha batut, en aquest sentit, tots els rècords. I és curiós que, a força d’escriure creient més que res en el present, Pla hagi creat una obra que tindrà un crèdit solidíssim en el futur. El gran defensor de la propietat privada ha fet una obra de propietat pública.

Les paradoxes de Pla són inacabables.

És curiós que jo hagi tingut sempre especial i lligada admiració per l’escriptura de Josep Pla, nascut un 8 de març, i per la de Sagarra, nascut un 5 de març; jo he nascut un 7 de març. Dies de Piscis. En les pàgines d’aquests mestres, m’hi trobo com “peix a l’aigua”, en una aigua clara i lluminosa “perfectament navegable”, que diria el gran peix irrepetible de Llofriu.