El català mereix més

Dese­nes de per­so­nes for­men una cua endreçada al car­rer. Hi ha tanta gent que no es divisa el final. De fet, només és pos­si­ble iden­ti­fi­car la dimensió real de l’assumpte a vista d’ocell perquè en són tants, però tants, que la llarga filera gira la can­to­nada. És impos­si­ble no parar-hi atenció. Hi ha homes i dones d’apa­rença tan diversa que costa ende­vi­nar què els uneix i què hi fan, allà. Sí que sem­bla que hi ha molts homes i dones de mit­jana edat. Des de la vorera de davant es divisa un negoci d’asse­gu­ran­ces i un estanc, així que el sen­tit comú du a des­car­tar que algú esti­gui rega­lant asse­gu­ran­ces de vida o paquets de Marl­boro. A l’inici de la cua, un jove amb una car­peta a la mà va ate­nent la gent que espera per acce­dir a l’edi­fici. Abunda la població d’ori­gen immi­grant, però no són pas els únics que han acu­dit a la cita. Aixe­cant una mica la vista es des­tapa tot el pastís: són per­so­nes espe­rant el seu torn per ins­criure’s als cur­sos de català del Con­sorci per a la Nor­ma­lit­zació Lingüística. Si aquesta és la seva pri­mera apro­xi­mació a la llen­gua, no és gens estrany que hi arri­bin amb mal peu. No et pot caure bé ni et pot seduir algú que a la pri­mera cita t’escup i et deixa anar que ets més lletja que pegar a un pare. Que no hauríem de neces­si­tar embol­ca­llar una llen­gua pròpia i posar-li un gran llaç de color ver­mell perquè la gent s’hi apro­ximi sense posar-hi tra­ves però que, tal com està la salut del català, tam­poc no cal posar-ho tan difícil als que s’hi interes­sen, fins i tot si ho fan per obli­gació. I ja sabem que els gover­nants han admès el pro­blema i que s’han promès més solu­ci­ons que en cam­pa­nya elec­to­ral però, quan plo­rem perquè l’ús social del català està a la uni­tat de cures inten­si­ves, pot­ser ens hem de pre­gun­tar si un dels motius que ens ha dut fins aquí no ha estat la desídia a l’hora de cui­dar i trac­tar aquells que el volien apren­dre.