No som bilingües!

Massa sovint, obser­vem que molts cata­lans adme­ten que som bilingües, perquè el cas­tellà és un idi­oma ofi­cial. Ja sabem que l’Estat espa­nyol està impo­sant el seu idi­oma (jut­jats, escola, fun­ci­o­na­ris...). Però nosal­tres tenim només un idi­oma: el català. Hi ha una regió on sí que són bilingües: la Val d’Aran. Ells par­len el català i l’aranès –també domi­nen el cas­tellà i el francès–. Els cata­lans sabem altres idi­o­mes, i no ens sap greu reconèixer que domi­nem l’idi­oma cas­tellà, com una riquesa cul­tu­ral. I segu­ra­ment el sabem par­lar millor que molts espa­nyols. M’agrada expli­car una anècdota que em va pas­sar a mi: vaig tro­bar pel car­rer un vell cone­gut, amb qui feia temps que no par­lava. El saludo: “Bon dia, com estàs?” I ell: “Bue­nos días.” Jo li vaig dir: “Com és que encara no par­les el català, amb els anys que fa que vius a Lleida?” I ell: “La culpa es vues­tra, por­que siem­pre me habláis en cas­te­llano.” Em va donar una lliçó que mai he obli­dat. Ara només con­testo en català. És el meu dret, i si no l’ente­nen és el seu pro­blema. Però faig alguna excepció, quan és un nou­vin­gut o una per­sona sen­zi­lla que mereix ser atesa en el seu idi­oma estran­ger.