La història silenciada del Centro

El mes de maig de l’any passat va ser l’última vegada que Mònica Reverter Gispert (Cassà de la Selva, 1972) va escriure per darrera vegada al llibre de color tirant a granat, gros i gruixut que va trobar a les estanteries de la casa dels seus avis, al carrer de la Mel de Cassà, en la qual Josep Cristià Bou, el seu besavi, havia escrit la història d’El Cercle Recreatiu. La història del somni d’en Salvador Cristià truncat pel franquisme. En Salvador era el pare d’en Josep Cristià i va ser el fundador del Centro, espai encara en ple funcionament a la plaça de la Coma. Aquell llibre va portar Mònica Reverter a enganxar-se a una història familiar, molt dolorosa per a la seva família i que ella havia conegut de boca de la seva àvia Modesta, morta el 3 de juliol del 2018. Sis dies després visita la casa dels avis i troba aquest manuscrit. Allà va néixer la idea de fer recerca sobre aquells fets foscos i que ara es publiquen en el llibre d’Editorial Gavarres El Centre Republicà. La història silenciada de l’espoli d’aquesta entitat cassanenca a la família Cristià (1892-1957).

Va ser una recerca de cinc anys des del dia que, després de fer esport, la Mònica va visitar el cementiri i va prometre al seu besavi, mort un any abans que ella nasqués, que explicaria i faria pública la història familiar, coneguda però silenciada. El Cercle Recreatiu de Cassà de la Selva, “el Centro”, fundat per Salvador Cristià Barnés, va ser inaugurat per la festa major del 1892 i cinc anys després es va construir el teatre annex a l’edifici. L’edifici va ser espoliat després de la Guerra Civil pels facciosos locals. Josep Cristià Bou, que n’era el propietari i havia estat el primer alcalde de la Segona República, hi va perdre el seu projecte de vida i, tot i continuar pagant els impostos, el 1957 es va veure oblidat a vendre el Centre a un preu irrisori que, a més, no li van pagar.

Aquesta era la història coneguda però amagada que Mònica Reverter va decidir recuperar i fer pública. Ha llegit molts documents, ha remenat a biblioteques i arxius, del poble a Salamanca, ha parlat amb gent diversa i ha aconseguit posar llum a la foscor sobre un tema més que fosc negre. I ho anava escrivint en aquell llibre tirant a granat. I ha posat noms a l’espoli i fins i tot va aconseguir la declaració jurada d’un testimoni, Lluís Berna, en que explica què va passar el 1939 com a soci i membre de diverses juntes. Deixa ben clar que Josep Cristià Bou n’era el propietari i que fins al 1957 no va rebre mai el preu simbòlic que li havien posat de lloguer tot i pagar-ne les obres de manteniment i millora fins que li van imposar la venda.

Un llibre magnífic i necessari molt ben editat i amb fotos que mostren el Centro al llarg dels anys. Una gran feina d’investigació que vaig conèixer pel seu cosí, Marc Salgas, periodista d’aquest diari. L’historiador Joaquim Nadal i Farreras, que va presentar el llibre, escriu en el pròleg que la Mònica presenta “una reivindicació apassionada de la memòria familiar en la qual prevalen les emocions, la tendresa, la tristesa, la ràbia, la il·lusió” i que aconsegueix la reivindicació de la família Cristià “amb una narració dialogada en primera persona d’una clara pulsió poètica que domina per damunt de la mateixa realitat investigada”. El que ha escrit la Mònica no és només una història, “és un viatge a través del temps, la família, un poble i un lloc especial anomenat Centro”. Un recordatori de la importància de la veritat i la justícia, “la història d’una promesa mantinguda”.