Santiago Gimeno: entre ferro i acer

Un dels primers records d’infantesa de Santiago Gimeno Llop (Nonasp, 1952) va lligat a l’ebenisteria de son pare i a com ell observava el treball de la fusta i jugava amb els bocins sobrants, imaginant totes les seves possibilitats. Aquesta sensibilitat per la matèria i el seu entorn segurament va ser el que el va dur a estudiar a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Saragossa, on es va formar, i a dedicar-se professionalment a l’escultura i combinar-ho amb la docència a la mateixa escola d’arts d’on havia estat alumne.

De la figuració més academicista dels primers temps, present en la icònica escultura Muchacho sentado mirando la Torre Nueva –que comparteix la saragossana plaça de San Felipe amb les escultures eqüestres del maellà Gargallo–, el seu discurs es va anar configurant a través d’una fluïdesa concorde amb el seu procés de maduresa artística que aviat el va portar a buscar nous llenguatges. El trencament amb les convencions tradicionals de la forma i el seu significat crea una síntesi volumètrica en les seves escultures que fluctua entre la figuració i l’abstracció i que interpel·la l’espectador a la reflexió sobre el pas del temps i l’espai, on els esdeveniments se succeeixen, i sobre aquests, l’home i la seva petjada.

El treball de Santiago Gimeno es caracteritza per la manera en què manipula la matèria i dona lloc a unes escultures amb un marcat caràcter arquitectònic que desafia les formes preestablertes i en les quals deixa entreveure algunes de les seves passions: els viatges, el cinema, la música... Ha emprat materials que van des de la pedra de Calatorao i l’alabastre fins al ferro i la xapa galvanitzada, sovint buscant contrastos en les textures i en l’ús de la llum i l’ombra per generar una sensació de moviment, present en obres com Mediterrani (1999), Bird I (2007), Ciutat somiada (2018) o altres com A gate for a city (1999), que es troba al Museu Etnològic de Nonasp; La Tormenta (2013), emplaçada al passeig Sagasta de Saragossa, i Redes, a Platja d’Aro.

Les seves escultures poden semblar, a primera vista, pesants i imponents, però quan s’observen amb atenció revelen una gran delicadesa que els aporta una dimensió única. La manera en què les formes s’obren, es torcen i es transformen suggereix una evolució constant, una connexió entre l’escultura i el temps que passa. Aquest precisament –la infantesa, l’estiu, el riu, els jocs...– és el que evoca Records (1999), una de les primeres escultures que es poden observar en entrar a la galeria d’art Cristina Marín de Saragossa, que fins a l’11 d’abril acull l’exposició Santiago Gimeno: entre hierro y acero, una interessant retrospectiva que ens apropa a una part de l’obra més desconeguda i menys monumental de Gimeno. Una oportunitat única per descobrir l’obra d’aquest escultor nonaspí.