Violència de gènere i violència vicària

Ha arri­bat un moment en què a Espa­nya ja tot està permès, ja no hi ha límits, les per­so­nes ja fem el que volem, i això cal­dria atu­rar-ho, sigui com sigui. Quan­tes dones han estat assas­si­na­des per les pare­lles i quants nens i nenes han estat assas­si­nats pel pare? Ningú no pot lle­var la vida a altres per­so­nes, hagi fet el que hagi fet, i menys als nens, que no en tenen cap culpa, del que està pas­sant al seu entorn. Però és clar com a Espa­nya les lleis són tan febles que només bene­fi­cien els quin­quis, les lleis hau­rien de ser més seve­res. És demen­cial quan apli­quen “l’ordre d’allu­nya­ment”... Això és una xim­ple­ria: quan­tes dones i nens han matat tenint vigent l’ordre d’allu­nya­ment? Les per­so­nes que maten la dona o exdona i els fills hau­rien de com­plir anys de presó, res d’ordre d’allu­nya­ment, i la presó ínte­gra, i com a mínim 10 anys, i res de sor­tir per bona con­ducta, veuríem com la cosa can­vi­a­ria, però és clar, tenim la justícia que tenim.