Donald Trump: el perill d’una ment sense límits al poder

El retorn de Donald Trump a la presidència inquieta la comunitat psiquiàtrica. Experts perfilen el 47è president nord-americà com un líder amb trets psicopàtics, obsessió per la glòria i tendència a la violència, amb un impacte potencialment devastador en l’escena internacional.

S’ha normalitzat la seva retòrica incendiària, com quan va afirmar que seria “dictador, però només el primer dia” o va incitar a la venjança pels seus seguidors. Especialistes alerten que aquestes declaracions no són simples provocacions, sinó indicadors d’un trastorn psiquiàtric profundament perillós per a la democràcia.

Trump podria patir síndrome d’Hibris, definida per Lord David Owen com una condició pròpia dels líders amb narcisisme extrem, confiança desmesurada i menyspreu per la crítica. A Hubris: The Road to Donald Trump (Methuen Publishing Ltd,  2018), Owen descriu Trump com un individu immers en una bombolla cognitiva, incapaç de reconèixer realitats diplomàtiques i governant amb una mentalitat autocràtica.

El seu estil de lideratge recorda estructures clàniques, en què la lleialtat és absoluta. Exemples en són els nomenaments de Massad Boulos, pare d’un dels seus gendres, o Charles Kushner, sogre d’Ivanka Trump, en alts càrrecs. Aquest patró s’assembla al d’organitzacions delinqüencials, en què el poder es basa en la dominació i la submissió, menyspreant la igualtat i l’estat de dret.

Trump també reprodueix el cicle d’idealització-devaluació en les seves relacions, com amb Elon Musk: primer exalta una persona, generant expectatives, per després menysprear-la i abandonar-la. Aquest patró es repeteix en les seves aliances polítiques i empresarials, contribuint a un entorn volàtil.

Molts psiquiatres identifiquen en Trump trets de psicopatia: impulsivitat, desig de dominació i absència de remordiments. Els estudis neurocientífics revelen anomalies en el seu cervell, amb una amígdala reduïda que disminueix la seva empatia, disfuncions en el còrtex prefrontal que afecten el control dels impulsos i una connexió deficient entre aquestes regions, la qual cosa genera comportaments destructius.

Quan individus perillosos accedeixen al poder, els seus trets psicopàtics s’intensifiquen. El contagi psicològic és un altre risc: la psicopatia i la paranoia poden propagar-se en entorns polítics, la qual cosa provoca una psicosi compartida o folie à deux. Això pot afectar tant el seu govern com les relacions internacionals, sotmetent altres líders a la seva influència destructiva.

Per minimitzar aquest perill, cal establir mecanismes de contenció política i evitar interaccions directes amb Trump. Els psicòpates poden ser seductors i despertar trets narcisistes en altres dirigents. Mantenir ferms els valors democràtics és clau per frenar el seu impacte.

Els grecs ja descrivien aquest fenomen amb el cicle hibris-nemesis: l’arrogància desmesurada porta inexorablement a la caiguda. Per evitar-ho, cal una alternativa política constructiva, allunyada del caos i la destrucció que Trump representa.