Ser malparit està de moda

El 26 de febrer Donald Trump va com­par­tir un vídeo a la seva xarxa social, Truth, que va cau­sar un escàndol mun­dial. Eren unes imat­ges gene­ra­des per IA que mos­tra­ven cri­a­tu­res pales­ti­nes cami­nant sobre runes i cadàvers i, de cop, apa­rei­xia Gaza con­ver­tida en un macro­com­plex turístic d’allò més xaró. Una espècie de Marina d’Or de l’hor­ror amb gegan­ti­nes estàtues dau­ra­des del mag­nat, balla­ri­nes exòtiques, Neta­nyahu en banya­dor i Elon Musk repar­tint bit­llets; una nau­se­a­bunda baca­nal del mal gust. El vídeo era tan exa­ge­rat que sem­blava una paròdia, i en efecte, en ori­gen ho era. El cre­a­dor, el direc­tor isra­elià resi­dent als EUA Solo Avi­tal, ha expli­cat que l’havia con­ce­but com una sàtira política, però Trump, en veure’l, va ena­mo­rar-se’n i, cre­ient que el llo­ava, se’l va apro­piar sense permís. El pre­si­dent dels EUA va con­si­de­rar que mos­trar-se com un ésser des­pi­e­tat i mesquí que fa negoci sense escrúpols sobre les cen­dres d’una tragèdia reforçava la seva imatge.

El compte ofi­cial de la Casa Blanca fa furor a les xar­xes amb un nou gènere de comu­ni­cació propi d’abu­sa­dor d’ins­ti­tut que fan­far­ro­neja de la cru­el­tat que infli­geix. Hi pen­gen, per exem­ple, la foto i la cari­ca­tura d’una dona negra que plora des­con­so­lada men­tre és detin­guda per la poli­cia. O se’n foten dels immi­grants depor­tats posant musi­que­tes que els ridi­cu­lit­zen men­tre els rapen els cabells. O com­par­tei­xen un vídeo d’immi­grants enca­de­nats asse­gu­rant que el soroll de les cade­nes grui­xu­des que arros­se­guen pro­por­ci­ona plaer men­tal als espec­ta­dors.

L’osten­tació pública de la cru­el­tat dona rèdit polític perquè hem entrat a l’era en què ser mal­pa­rit està de moda. I això no ha arri­bat d’un dia per l’altre. Fa dècades que els think tanks que finan­cen l’extrema dreta tre­ba­llen per empènyer el món cap a aquesta direcció. El camí cap a l’auto­ri­ta­risme reac­ci­o­nari passa de forma necessària per la des­hu­ma­nit­zació de l’altre, del dife­rent, per l’erosió dels valors que cohe­si­o­nen la soci­e­tat. Els ideòlegs de la nova dreta radi­cal popu­lista, amb el francès filo­nazi Alain de Benoist al cap­da­vant, ho sabien bé i van teo­rit­zar fa anys, fil per randa, com calia pro­ce­dir per arri­bar on som ara. Calia embo­li­car les idees retrògra­des i reac­cionàries d’una nova estètica i una nova retòrica apa­rent­ment trans­gres­so­res per seduir el jovent. Roman­tit­zar la sub­missió feme­nina i fer creure l’estu­pi­desa que ser fei­xista és el nou punk. Col·locar opi­na­dors a totes les àgores públi­ques pos­si­bles –des de les tertúlies a Tik­Tok– que, com qui no vol la cosa, qüesti­o­nin drets humans fins ales­ho­res into­ca­bles.

L’objec­tiu de la nova dreta radi­cal popu­lista era esquinçar el con­sens social entorn dels drets humans. I per això abans van haver de crear un ima­gi­nari vic­ti­mista en què els defen­sors dels drets humans serien pre­sen­tats com inge­nus, exa­ge­rats, per­de­dors; uns babaus que no saben el que diuen perquè estan mani­pu­lats per mit­jans que els enre­den. Steve Ban­non és un bon dei­xe­ble de Benoist, i també molts mem­bres del govern de Gior­gia Meloni, com ara el minis­tre de Cul­tura, que el cita sovint.

Han pres ins­pi­ració del fei­xisme històric. Durant l’ascens de Mus­so­lini, aquells que s’atre­vien a dir que les lleis que començaven a dis­cri­mi­nar els jueus i a reta­llar-los drets eren des­hu­ma­nit­za­do­res eren tit­llats de “pie­tis­tes”. Se’ls ridi­cu­lit­zava a les colum­nes d’opinió dels mit­jans de la mateixa manera que avui es fa ser­vir el terme “bonista”. Com si la història no ens hagués ense­nyat que fotre’s de ser bona per­sona con­du­eix a cam­bres fos­ques gover­na­des per les vísce­res.

L’extrema dreta no avançaria sense els que tit­llen de wokes els qui demos­tren empa­tia pel pati­ment aliè. Milei no podria dur a terme les polítiques ultra­li­be­rals que aplica si no hi hagués tants argen­tins que, quan se’ls pre­gunta què opi­nen del fet que els jubi­lats s’hagin que­dat sense pen­si­ons i hagin de tor­nar a tre­ba­llar res­pon­guin: “No és el meu pro­blema.” A Itàlia acaba de sor­tir un informe de l’Obser­va­tori dels drets que ha ana­lit­zat tots els tuits dels ita­li­ans el dar­rer any. El 57% són mis­sat­ges d’odi. La mei­tat, con­tra les dones. Però també con­tra per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, immi­grants, jueus, musul­mans, homo­se­xu­als i gita­nos.

Quan ser mal­pa­rit deixi d’estar de moda, perquè com totes les modes cadu­carà, molts dels qui ara fan­far­ro­ne­gen aco­ta­ran el cap i asse­gu­ra­ran haver estat sem­pre al cos­tat bo de la història. Per això ser­veix tenir memòria.