El poble elefant

L’home elefant és un ésser que pateix unes rares deformacions i que ha quedat absolutament marginat de la vida social. Primer és explotat com un monstre de fira, després és descobert per un científic i observat amb curiositat per la gent distingida. Resulta que el monstre és molt intel·ligent i sensible. Us estalvio detalls: vegeu la pel·lícula, per cert tècnicament molt ben doblada en català.

En aquest planeta, i en aquest segle, també hi ha pobles elefants. Pobles que, en un moment determinat de la seva evolució, han rebut una empremta estranya que ha produït un procés patològic de deformació.

El poble elefant ha esdevingut una “anomalia”, i en la seva desgràcia ha estat objecte de tota mena de manipulacions.

Pot ser presentat, per exemple, com un poble de pintorescos atavismes en la fira d’anacronismes del folklore. “Senyores i senyors, passeu i obriu els ulls (cinc durets l’entrada, si us plau). Teniu el privilegi de poder observar, encara, una criatura extraordinària. Sí, és deforme, però no tingueu por: és pacífica. I estarà molt content si li dieu una paraula amable sobre el seu vestit tradicional –amb el qual procura de cobrir el procés degeneratiu del seu cos–, sobre la seva dansa tan peculiar, i fins i tot us ho agrairà amb alguns sorolls guturals…”

El poble elefant —com l’home elefant— és tancat per l’amo de la fira en una gàbia, que s’ha convertit en la seva situació natural. Fins que un dia un observador una mica més curiós que els altres s’interessa pel fenomen, aconsegueix endur-se l’“atracció” i l’estudia seriosament. Aleshores investiga la seva història i descobreix que no és un descendent de pares tarats, sinó la conseqüència d’un xoc brutal, físic i psíquic –la seva mare ha estat envestida per un elefant–; també s’adona, amb sorpresa, que sap parlar –tot i que la deformació li afecta la boca– d’una manera intel·ligent i intel·ligible, que posseeix una notable cultura i que la seva sensibilitat és molt viva.

Aleshores es produeix una llarga i dura lluita –de pel·lícula…– entre l’explotador del monstre de fira i la gent que creu un deure proporcionar al poble elefant totes les possibilitats de recuperació i dignificació.

Hi ha un moment –vegeu la pel·lícula– que el benefactor del “fenomen” es pregunta: “¿no sóc pas també un explotador, jo, presentant-lo a la «bona societat» com si fos un ésser «normalitzat»?”

John Merrick, l’home elefant, no pot dormir estirat; té un cap tan pesant que no es podria alçar mai més. El poble elefant tampoc no pol ajeure’s a dormir: es moriria.

John Merrick, apallissat pels qui el consideren una bèstia, paternalment afalagat pels qui volen gloriar-se de ser amables amb un error de la naturalesa, fa un clam definitiu i dramàtic quan s’acaba la pel·lícula: “Digui el que digui el meu cos, sóc una persona!”

El poble elefant, entre pallisses i afalacs, troba una mica d’alè per a cridar: “Diguin el que diguin les lleis, sóc un nació!” Però la pel·lícula encara no s’ha acabat.