La deixa i la igualtat d’oportunitats

L’interès dels inves­ti­ga­dors econòmics per la crei­xent desi­gual­tat social i l’acu­mu­lació de la riquesa en poques mans està cons­truint un cor­pus científic cada cop més impor­tant en què no falta una càrrega ideològica, sovint camu­flada sota les dades objec­ti­ves. Doncs bé, el paper que les herències poden tenir en aquesta dinàmica peri­llosa no es lliura d’aquest ele­ment per­tor­ba­dor. Però una cosa és reconèixer que hi ha mane­res d’abor­dar un pro­blema i una altra negar-lo de totes pas­sa­des. Pot­ser, com suc­ce­eix amb l’emergència climàtica, qüesti­o­nar-se segons quina evidència ja és una vic­to­ria dels nega­ci­o­nis­tes. Per tant, és més asse­nyat dedi­car temps a les solu­ci­ons. Una soci­e­tat justa ha d’igua­lar els seus mem­bres en les opor­tu­ni­tats i no tant en els resul­tats, fins a un límit.

Ningú posa en qüestió l’herència com a con­cepte, la deixa de tota la vida de pares a fills, però sí que aquesta sigui d’unes mag­ni­tuds obs­ce­nes. Hi ha mane­res par­ti­cu­lars de plan­te­jar cor­rec­ci­ons com la de crear una herència uni­ver­sal –que pro­posa l’eco­no­mista Tho­mas Piketty– que fixa topalls a la riquesa que es pot lle­gar i que repar­teix la resta entre els joves: uns 120.000 euros per càpita. Ningú no pot negar que és una manera de demo­cra­tit­zar les herències: tot­hom en rebrà. Ara bé, més enllà d’una idea pro­vo­ca­tiva que alguns par­tits com ara Sumar han reco­llit en el seu pro­grama de manera molt mati­sada, l’herència uni­ver­sal no sem­bla des­ti­nada a tenir gaire recor­re­gut. Almenys fins ara. Més par­ti­da­ris tenen les polítiques públi­ques en favor de la cre­ació d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats i la redis­tri­bució de la renda, espe­ci­al­ment en matèries com ara l’edu­cació i l’habi­tatge, en un moment en què la pro­pi­e­tat s’ha con­ver­tit en el prin­ci­pal ele­ment de biaix social. Però a ningú se li escapa que el repte en aquests àmbits és de tal dimensió que la des­pesa pública té força limi­ta­ci­ons. En aquest con­text, l’impost de suc­ces­si­ons i dona­ci­ons és una eina força impo­pu­lar perquè genera greu­ges entre ter­ri­to­ris i no acaba com­plint la missió dis­tri­bu­tiva que hau­ria de com­plir. Cal repen­sar la fis­ca­li­tat. Però hi ha un risc de frac­tura social si no s’encerta la palanca.