Un pacte per les cures

Sem­pre m’ha cri­dat l’atenció veure en fotos d’actes amb una gran presència de repre­sen­tants del món econòmic la baixíssima presència de dones. Les altes esfe­res del món sin­di­ca­lista no han estat gaire dife­rents els últims anys, ja que les secre­ta­ries gene­rals del prin­ci­pals sin­di­cats han osten­tat noms mas­cu­lins. Cele­bro, per això, que CCOO hagi esco­llit Belén López com a secretària gene­ral a Cata­lu­nya. I m’ale­gro també que el seu dis­curs inau­gu­ral hagi donat pro­ta­go­nisme al que ha des­crit com a “mirada de les dones femi­nis­tes de classe tre­ba­lla­dora”. Una mirada que, al seu parer, ha de rever­tir en la con­cepció de les cures, un tema prou impor­tant per neces­si­tar un pacte d’estat. I en la millora de les con­di­ci­ons, precàries molt sovint, de les pro­fes­si­o­nals del sec­tor. Un pacte esta­tal seria una bona opor­tu­ni­tat per can­viar el model de cures actual, que recau en bona part en la família. És a dir, en les dones de la família, que són les que sobre­tot s’aga­fen reduc­ci­ons de jor­nada o excedències per tenir cura de fills i pares. També s’exter­na­litza aquesta tasca en tre­ba­lla­do­res amb pocs drets labo­rals, sovint. En els països més avançats en pro­tecció social, les cures reca­uen en bona part en l’admi­nis­tració. En un país com el nos­tre, amb un pes de la família més gran que el d’altres països euro­peus, pot­ser ens costa més dele­gar en els governs la cura dels éssers esti­mats. O pot­ser és que ens resis­tim a pagar més impos­tos. Però el que no és just és que la càrrega cai­gui majo­ritària­ment en el mateix cantó, amb les desi­gual­tats que això pro­voca.