Arqueologia industrial

M’agrada aquesta expressió: “arqueologia industrial”. No és pas meva, sinó anglesa. Hi ha un llibre de Buchanan, publicat el 1972, que es diu Industrial Archeology in Britain. A París ha sortit ara L’archéologie industrielle en France, de M. Daumas.

No sé quan començà exactament a utilitzar-se aquesta denominació, però ja fa més de vint-i-cinc anys que els anglesos es preocupen del tema. Els anglesos, arqueòlegs vocacionals, que han influït decisivament en el descobriment de cultures antigues, ara han dirigit la mirada molt més a prop i han estat els iniciadors d’una nova modalitat científica: la classificació i l’estudi dels “monuments industrials” del seu país. I s’hi han dedicat perquè aquestes construccions estan amenaçades de desaparició. N’hi ha una colla que ja han desaparegut –com les tombes ibèriques o els temples romans.

La civilització industrial constitueix una de les èpoques més característiques de la vella Europa. És una època que, deixant de banda les consideracions de tipus social, inventa estructures, especula amb materials, crea formes. Europa veu l’erecció massiva d’una nova mena de temples: les fàbriques.

Amb ferro, amb vidre i amb maons en construeixen veritables obres mestres –modestes com ermites, monumentals com catedrals– que representen l’empenta d’un moment històric.

Ara que la clàssica civilització industrial està en crisi, aquests testimonis comencen a ésser valorats com a signes d’un temps irrepetible. Ja no és possible d’enderrocar-los amb la inconsciència d’anys endarrere, i una de les primeres reaccions de la sensibilitat popular fou, probablement, la provocada per la destrucció de l’estació ferroviària d’Euston, a Londres.

A Catalunya, com arreu d’Europa, s’han produït pèrdues que ja no tenen remei, però encara conservem un “patrimoni industrial” prou notable, i penso que és urgent de fer-ne un cens i una valoració. L’arquitectura industrial és un signe molt marcat de la nostra personalitat i un document que permet de “llegir” la nostra història moderna en els mateixos indrets on s’ha desenvolupat. No ens hem de limitar al Born o a les estacions ferroviàries afortunadament salvades. Cal identificar totes aquelles fàbriques i construccions que, escampades pel país, han resistit miraculosament la terrible i rapidíssima erosió que pateix aquesta mena d’arquitectura i assegurar la conservació de les més representatives.

Algun dia es podrà redactar una “geografia industrial de Catalunya”, que inclourà les fargues pirinenques, les “colònies” fabrils al Llobregat o al Cardener, les naus tèxtils del Vallès, els “castells” de la metal·lúrgia… Però no haurà de ser una evocació romàntica. Cal arribar a temps perquè sigui una “guia” d’ús pràctic i puguem admirar sobre el terreny aquestes peces singulars del nostre patrimoni.