Ciutadans de Sió

He rebut una carta d’un ciutadà del País Valencià, un home que necessita expressar els seus sentiments. Penso que, sovint, som massa tímids, massa pudorosos, massa crítics amb els sentiments. Aquest valencià subscriptor de l’Avui diu:

“Personalment no sabia com expressar el sentiment que tenia per la nació catalana fins que no he recordat aquell discurs que el bon rei Martí l’Humà féu en la inauguració de les Corts de Catalunya, a la fi del seu regnat. Les seues paraules semblen un adéu a Catalunya de part del darrer rei pròpiament català. I també un crit profètic i d’esperança. La seua veu arriba fins a nosaltres i ens desvetlla del son de la inconsciència històrica. El rei Martí aplicava a la nació catalana les paraules del psalm 86: «S’han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos». El seu autor, profundament afectat per la grandesa i la feblesa del seu poble enfront de les grans potències d’aleshores (Egipte, Babilònia…), anuncia com un dia arribarà a ser la pàtria de tots els pobles, fins i tot la pàtria dels propis enemics. No puc estar-me –diu el valencià– d’escriure les mateixes paraules del psalm: «S’han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos: compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen.» / A Filistea, a Tir i a Etiòpia els dic: «Fills de Sió» / Diuen d’ella: És l’Altíssim mateix qui l’ha fundada: aquest i aquell altre són fills de Sió. / El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió». / I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió»”.

“Per als catalans, la nostra nació és la nostra Sió. Des del País Valencià som molts els qui anem seguint puntualment el procés de la nació catalana. Ens alegrem amb els seus petits avenços i ens entristim amb els entrebancs que li oposen els enemics. Molts valencians ens proclamem fidels i ciutadans de Catalunya «vers catalans» que diria Muntaner. I, com més és atacada Catalunya, amb major llibertat ens sentim descendents i ciutadans seus. És cert que mai ningú no ens ha fet jurar la seua senyera, ni ens ha forçat a parlar la seua llengua. Més aviat ens han emprès a renegar la seua bandera de llibertat i a arrabassar els seus mots dels nostres llavis. Precisament per això la nostra adhesió a Catalunya és més lliure, més humana.”

“Mentre serem al món treballarem per una Catalunya més plena. La seua plenitud li ha de venir d’un País Valencià que es reconega català. Els valencians que en prendrem consciència anirem perdent la por a Egipte i a Babilònia, a Filistea i a Etiòpia, i junts construirem la pàtria comuna”.

Els catalans del Principat hem estat deformadament educats –per força– en tot allò que es refereixi al País Valencià. Encara no som prou els qui som valencianistes, que és la més útil i més actual manera de ser “catalanista”. A la Catalunya Nord, la força li ha de venir del sud; al Principat, també. No és una frase enginyosa, és un fet: només mirant al sud no perdrem el nord.