‘Veïns’, d’Octavi Dalmau

L’Octavi ens tenia acostumats –sis novel·les publicades– al molt consolidat gènere de guàrdies i lladres. Però ara ha escrit un aplec de 44 relats curts, iniciant-se així en la també consolidadíssima narrativa breu, més aviat això que Josep Pla en diu “capítols de novel·la”. Fragments de prosa sense relació entre uns i altres, i que cada un per separat podria ser el principi d’un text més llarg. Sembla com si l’escriptor convidés el lector a prosseguir el que ell ha encetat i que sovint deixa en un creuament de camins. Com diu el títol, aquests “capítols” van de la vida dels veïns que solem tenir tots, uns protagonistes que mostren un tarannà reconeixible, que practiquen costums tòpics i feines corrents, que tenen les manies habituals, i que els seus maldecaps majoritaris són els diners, la família, el sexe... L’Octavi, pel que porta editat, ja sabíem que escriu bé. Ara els seus fugaços herois i heroïnes es passegen per Girona i per Figueres, per Montpeller i per París, i per una dotzena de pobles empordanesos. Dels 44 “capítols”, només els en parlaré d’un, el de la Mercedes, una noia de pagès no pas grassa, deixem-ho en curvy. Aquesta voluptuositat fon els ploms a un metge casat i emmainadat, amb el qual fuig a París; de la muller del sanitari, el narrador diu que és “seca, angulosa i flàccida”, de sexualitat monofàsica i que –torno a citar– “es negava a experimentar noves posicions, a llepar, a sucar o a tocar”. La Mercedes resulta ser “el negatiu distorsionat” de la dona del metge: és turgent, i no em facin afegir cap característica ni cap efervescència més. El cas és que al doctor li fa perfectament el fet. Essent a París, l’home rep un missatge del seu pare, també metge: “Si et calen meuques no cal que vagis a París, aquí també n’hi ha”. Reflexiona i, com que ha deixat el progenitor sol a la consulta, decideix abandonar la Mercedes sense dir-li res. La noia, completament desarborada, fa cas a la seva mare, que acaba casant-la, ara a Montpeller, amb un borratxo que li pega i li fa set criatures. Per aquesta fillada, la considerable pensió que rep de l’estat francès li permet de viure’n. Altrament el metge recau amb una altra menor i acaba en cadira de rodes: el pare, furiós, li trenca literalment l’espinada.