La humiliació i la guerra

L’arca russa és una pel·lícula de l’any 2002, dirigida per Aleksandr Sokurov, filmada en un sol pla seqüència al Museu Hermitage de Sant Petersburg. Mentre la càmera va recorrent l’impressionant palau d’hivern dels tsars, veiem passar centenars d’actors i la història russa des del segle XVIII fins al darrer ball d’aristòcrates que va tenir lloc abans de la revolució de 1917. Rússia, aquest immens país situat entre orient i occident, va començar a europeïtzar-se amb Caterina la Gran, d’origen alemany, una emperadriu culta i il·lustrada que va començar la colossal col·lecció d’art que es pot veure en aquest museu. Des d’aleshores ha donat escriptors, pintors, músics i científics de talla universal. En una entrevista, el director de la pel·lícula parla de “l’atracció i l’amor de Rússia cap a Europa i la fredor d’Europa cap a Rússia”. També afirma que “a Europa li hauria de saber greu haver tractat Rússia amb tanta indiferència i arrogància”. Aquestes paraules les va pronunciar quan Vladímir Putin acabava d’arribar al poder i ningú sospitava com evolucionaria en les dècades següents. Quan Josep Pla, que no simpatitzava precisament amb el comunisme, va visitar Moscou el 1925, va escriure: “Hem llegit notícies sobre Rússia grolleres i absurdes. Els russos no han arribat a dir d’occident el que els diaris occidentals han dit de Rússia.”

Amb la caiguda de la Unió Soviètica l’any 1991 es va acabar la Guerra Freda. La desintegració del país en 15 repúbliques va provocar diferents situacions geopolítiques. Les cinc repúbliques d’Àsia Central i Bielorússia van continuar en l’òrbita russa i països com les tres repúbliques bàltiques se’n van allunyar. Després de 1991 hi havia 25 milions de ciutadans russòfons en les repúbliques exsoviètiques. A les repúbliques bàltiques van ser maltractats, com si el fet de parlar rus els culpabilitzés dels crims estalinistes, i en el cas concret de Letònia, 300.000 russòfons letons van rebre un estatus de “no ciutadans” mentre la Unió Europea mirava cap a un altre costat. La Ucraïna postsoviètica tenia el cor dividit, però occident no va permetre un líder que s’acostava a Rússia i va donar suport a una revolta que el va fer fora l’any 2004. Des d’aleshores la minoria russòfona ha estat marginada i se li han vulnerat els drets lingüístics, informació que amb prou feines ha arribat a occident però que a Rússia ha tingut un gran impacte. El 2014 Obama va menysprear Rússia afirmant que només era una “potència regional”. La humiliació internacional a tot allò rus ha donat gasolina a un líder autòcrata, despietat i sanguinari, Vladímir Putin, a qui occident ha fet la campanya de franc.

Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya va patir el pagament d’unes reparacions de guerra desproporcionades, hiperinflació i la ruïna del país. Només Adolf Hitler va donar als ale- manys el que volien sentir: esperança i orgull de ser alemanys altre cop. Putin també ha donat als russos l’orgull de ser russos i pertànyer al país més gran del món. La humiliació d’Alemanya després de 1918 va provocar l’ascens de Hitler i una nova guerra mundial, i la humiliació de Rússia ha provocat l’ascens de Putin i la guerra d’Ucraïna. El maltractament a un país no justifica moralment que comenci una guerra, però sí que n’explica les causes. La diplomàcia occidental durant les darreres dècades ha estat llosca i curta d’enteniment; Occident s’ha mofat amb arrogància del gran os rus, i aquest, acorralat i ferit, s’hi ha tornat amb violència. Quina altra reacció es podia esperar?