El to de Montoro

Aquesta set­mana ha estat el torn de Cristóbal Mon­toro. Tam­poc sap res de la guerra bruta con­tra els par­tits inde­pen­den­tis­tes. “L’única ope­ració Cata­lu­nya és el seu res­cat” a través del fons de liqui­di­tat autonòmica (FLA), va arri­bar a dir dilluns en la comissió del Congrés. De la llarga llista de diri­gents del PP que hi han com­pa­re­gut no només des­taca el supo­sat des­co­nei­xe­ment col·lec­tiu d’uns fets àmpli­a­ment docu­men­tats i gra­vats, sinó també les for­mes que gas­ten. Mari­ano Rajoy, María Dolo­res de Cos­pe­dal i Jorge Fernández Díaz es van abraçar al “I a mi, què m’explica?”. Però d’Alícia Sánchez-Camacho es va haver d’aguan­tar que apugés el to con­tra els dipu­tats i es fes la víctima amb la can­ta­re­lla que va ser ella la que va haver de fer les male­tes i mar­xar de Cata­lu­nya rumb a Madrid. I aquesta set­mana, de qui va ser minis­tre d’Hisenda de José María Aznar i Rajoy entre el 2011 i el 2018, es va supor­tar un to de mofa cons­tant que va enut­jar tot­hom i va val­dre el retret d’un dipu­tat soci­a­lista per l’accent “xulesc”. Tot i que molts d’ells ja no estan en política activa, el pas de la cor­rua de líders popu­lars pel Congrés exem­pli­fica molt bé l’acti­tud del par­tit amb les ins­ti­tu­ci­ons: omplir-se’n la boca per després menys­te­nir-les a la mínima opor­tu­ni­tat.