Ha volgut sembrar l’alegria

Fran­cesc, el Papa, en els dotze anys de pon­ti­fi­cat, estic segur que ha vol­gut sem­brar l’ale­gria de l’Evan­geli en qual­se­vol cir­cumstància i lloc. El seu afany en la necessària reforma de l’Església, també en la lluita con­tra la pederàstia, la denúncia profètica dels grans mals i les grans ame­na­ces com la fam, l’explo­tació, el des­cart dels més febles, o la pre­o­cu­pació per la cura de la casa comuna, l’han con­ver­tit en un líder ètic indis­cu­ti­ble de la huma­ni­tat. L’espon­taneïtat de la seva paraula i la natu­ra­li­tat evangèlica dels seus ges­tos han fet pos­si­ble una per­cepció reno­vada del que l’Església és per al món. A través de la dinàmica de la sino­da­li­tat ha recla­mat el pro­ta­go­nisme mis­si­o­ner de tots els bate­jats, cri­dats a cami­nar junts i a tes­ti­mo­niar l’espe­rança que neix de Jesu­crist en un món con­vuls, on cauen vells esque­mes, però roman la set d’un sig­ni­fi­cat que l’Església està cri­dada a ofe­rir sense des­cans i sense fron­te­res. Gràcies, Fran­cesc, espero que es recu­peri aviat.