Percepcions

Fa apro­xi­ma­da­ment una mica més d’un mes, alguns mit­jans de comu­ni­cació i les xar­xes eren un bulli­dor de pro­cla­mes apo­calípti­ques sobre “el cali­fat islàmic” de Ter­rassa, amb imat­ges i vídeos que mos­tra­ven dese­nes de per­so­nes que resa­ven al vol­tant de la mes­quita de la plaça Cata­lu­nya de Ter­rassa i talla­ven el car­rer durant la cele­bració reli­gi­osa del ramadà. Els mis­sat­ges ja us els podeu ima­gi­nar. Res a veure amb la reacció que ha pro­vo­cat el Via Cru­cis de Diven­dres Sant, tallant els car­rer del cen­tre, ni amb la pro­cessó de l’Encu­en­tro a les Are­nes. Tra­di­ci­ons reli­gi­o­ses recu­pe­ra­des, en un cas, després que des­a­pa­re­gues­sin cap a finals de la dècada dels sei­xanta del segle pas­sat, o direc­ta­ment impor­ta­des per les ona­des migratòries de més o menys el mateix període i que amb el temps han arre­lat a la ciu­tat.

Aquesta és una radi­o­gra­fia que es repe­teix en mol­tes ciu­tats i pobles cata­lans i que al Vallès Occi­den­tal té dues pro­ces­sons estre­lla, la del barri de Can Puig­ge­ner de Saba­dell –64a edició– i la de Badia del Vallès, una ciu­tat que acaba de fer 50 anys de vida. He assis­tit a totes dues i tinc clar on no tor­naré si puc. La meva ide­o­lo­gia no m’ho per­met i tota acti­vi­tat que tras­pua reli­gi­o­si­tat no em pro­voca, pre­ci­sa­ment, un efecte crida. I menys si en cada sor­tida d’una con­fra­ria he d’anar sen­tint l’himne d’Espa­nya. També he de reconèixer que és tot un espec­ta­cle.

Que sí, que sí, que la majo­ria de les fes­ti­vi­tats estan rela­ci­o­na­des o entre­llaçades amb la religió i que a qui em lle­geix li importa ben poc si m’agra­den o no, o si hi par­ti­cipo o no. Per mi, que es facin totes les fes­tes que cal­guin i d’ide­o­lo­gies diver­ses, que hi vagi qui vul­gui i que cadascú exte­ri­o­ritzi la seva fe com li doni la gana. A tota aque­lla gent a qui treure figu­res, creus i anar enca­put­xat li sem­bla molt nor­mal però que vol pro­hi­bir que altra gent resi al car­rer per una altra religió i després no diu res per la pro­li­fe­ració de fes­tes dels colors o Holi, per posar-ne un exem­ple: que s’hi posi fulles. Acos­tu­men a ser els matei­xos que posen el crit al cel i s’indig­nen perquè en el car­tell d’una festa pagana hi sur­ten uns geni­tals o es riuen de la religió. Són la gent del seu ordre, l’únic que val, el més pur, el de “casa de tota la vida” i que t’has d’empas­sar vul­guis o no.

I coin­ci­deix mol­tes vega­des amb els que sem­pre pre­gun­ten la naci­o­na­li­tat quan es parla de delic­tes al car­rer, que gai­rebé mai s’excla­men ni s’indig­nen per delic­tes fis­cals que fan més pobre el seu país que tant esti­men, i que no s’atre­vi­ran a jut­jar tan ale­gre­ment cer­tes per­so­na­li­tats i poders a les xar­xes.

Res, que ara començaran les rome­ries, algu­nes de ben nos­tra­des i arre­la­des i d’altres també de molt ben impor­ta­des. La per­cepció del que és nos­tre, o no, és això, una per­cepció molt per­so­nal, i no cal que ningú vul­gui impo­sar la seva. Que la fe no té res a veure ni amb l’ordre ni amb els fets delic­tius.