El piano del Casino de Girona
La Catalina Camps va interpretar Per a Elisa, de Beethoven. “Estigué molt bé i de tendència enlairada”, escriu el crític musical del diari republicà L’Autonomista en l’edició del 21 de juny de l’any 1934. Molt elogioses són les ratlles, però, que dedica a Pietat Vich: “Domini i expressió acurada, posa en relleu al moment les seves qualitats de bon músic i d’excel·lent pianista. En la Fantasia, de Schumann, i en Campanel·la, de Liszt, palesà el seu temperament de ver artista, valent-li aquesta última entusiàstics aplaudiments.” La Catalina Camps i la Pietat Vich eren dues de les alumnes de l’Acadèmia de Música Civil, de Francesc Civil, la qual celebrava la festa de final de curs, amb la consegüent demostració dels aprenentatges artístics, al saló de festes del Casino de Girona.
Farà cosa d’un mes baixava les escales neoclàssiques de l’edifici imperial del número 7 del carrer de l’Albereda, seu del Casino de Girona, amb la rapidesa d’una Ventafocs sortint del ball, quan el silenci físic d’un piano reposant a la planta baixa em va cridar com si fos la carrossa esperant-me abans que es convertís en carabassa. L’encanteri es manté tot i trobar-se en molt mal estat i sense poder ser reparat, segons m’explica en Pere Codina Gironella, un dels membres de la junta actual. No he estat l’única a notar la presència muda de l’instrument, un espectre que no vol marxar ensenyorit en el que havia estat l’epicentre de la vida cultural de Girona. “Puc tocar-lo?”, els va demanar un noi que, visitant una exposició, el va veure sol, al final de les escales; la representació de la majestuositat del passat i no la pols acumulada del present. Van obrir la tapa de fusta caoba i es van topar amb la tragèdia: cordes trencades i tecles enfonsades.
Baixant les escales, encara som al ball de debutants, amb les dues sabatetes de cristall, però el miratge es desfà a mesura que ens acostem al piano. La música es perd, Per a Elisa és una psicofonia i el piano s’ha convertit en una carabassa, en una nosa arraconada a la fredor de l’entrada noble. Com tot el que hem deixat fer-se vell, és més costós arreglar-lo, convertir-lo en una peça de brocanter, que comprar-ne un de nou. No sempre es pot recuperar l’ànima.
