Si falla tot

La realitat és que l’independentisme ha passat de gairebé aconseguir el seu objectiu amb un referèndum i una declaració d’independència l’any 2017 a apuntalar un govern espanyol del PSOE tot el temps que sigui possible i pregar perquè el PP i Vox no assumeixin el poder a l’estat.

És trist i decebedor. Però el més punyent és també la manca d’expectativa d’una reforma en la governabilitat de l’estat al caliu del govern socialista que satisfaci les mínimes expectatives d’autogovern catalanes. No hi ha projecte de secessió, però tampoc no hi ha projecte de reconeixement nacional i de superació dels profunds dèficits econòmics i socials que patim a Catalunya pel fet de pertànyer encara a Espanya, uns dèficits que no es resoldrien ni en la millor de les expectatives presents, que serien que les diverses carpetes obertes per Junts i ERC en les negociacions amb el PSOE arribessin a bon port.

Certament, ni amb el traspàs íntegre de rodalies, ni amb la transferència de competències en matèria d’immigració, ni amb el reconeixement del català a la Unió Europa i ni tan sols amb un reconeixement vague del caràcter nacional de la realitat catalana tal com insinuava l’ex-president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, s’assolirien les mínimes reivindicacions del projecte catalanista, i menys després d’haver vorejat la possibilitat de ser un nou estat sobirà, i encara menys de no haver-ho consumat per por de la repressió i d’un conflicte d’alta intensitat i no pas per manca de voluntat democràtica ben fermament ratificada diversos cops entre els anys 2017 i 2024. El més probable és, a més, que fins i tot les demandes moderades dels partits catalans que sostenen Pedro Sánchez acabin en no res. Per posar dos exemples, ja sembla clar que el traspàs ferroviari encara suposarà la participació determinant de l’estat i no anirà dotat del mínim pressupost necessari per superar el servei esperpèntic que patim els usuaris catalans com a conseqüència de la crònica manca d’inversions. D’altra banda, pel que fa al traspàs en matèria d’immigració, tot fa pensar que, en el millor dels casos, es tractarà d’una delegació de competències, i, en el pitjor, la corresponent llei orgànica no s’arribarà a aprovar mai perquè els quatre diputats imprescindibles de Podem per articular la majoria hi votaran en contra.

La completa fallida del vincle de conveniència entre el socialisme espanyol i els partits independentistes catalans podria arribar, però, si el Tribunal Suprem, i malgrat que Tribunal Constitucional declarés la compatibilitat entre la llei d’amnistia i la norma suprema espanyola, refusés d’aplicar l’oblit penal als principals dirigents del 2017, fos amb alguna interpretació espúria sobre la projecció al cas concret del dictamen general promogut per la jurisdicció constitucional (com suggeria el jutge Llarena), fos amb el pretext d’un plantejament d’una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Ja ha estat prou feridor per a la base social independentista haver de refrenar tot l’ímpetu del procés en espera de la rehabilitació dels quadres polítics dins l’autonomisme, però si la jurisdicció espanyola ordinària ja fa del tot inviable aquesta possibilitat la contenció i la moderació independentista encara perden més el seu sentit. Espanya, com ja va passar al 2012, no deixaria una altra alternativa que una nova radicalització. I no cal dir que el primer pas en aquest retorn al camí de la ruptura demana enterrar el govern de Pedro Sánchez. El pitjor de la situació en la qual ha caigut l’independentisme lligant la seva sort al PSOE no hauran estat les constants decepcions sobre un increment de poder o de recursos, ni tan sols la minorització de la causa de la llibertat nacional, sinó sobretot l’absència d’horitzó al qual ha estat condemnat un moviment que durant la dècada passada tenia molt clar cap on havia d’anar.

Més aviat o més tard caldrà preveure el final de l’adhesió a les esquerres espanyoles, i segurament serà aviat, quan abans d’aquest estiu ja sigui evident que tot s’esfondra. Pedro Sánchez no governarà sempre i l’independentisme tampoc no pot continuar tenallat per la por i inhibit de fer les polítiques d’emancipació nacional impossibles de desenvolupar en el marc constitucional espanyol. Sens dubte l’escenari a curt termini serà més fosc, però la llum de l’esperança brillarà amb més intensitat.