Noquejats per l’absurd

No sé si els lectors compartiran la meva sensació, però cada dia se’m fa més complicat trobar explicacions sensates a algunes decisions, tant públiques com privades, que acaben afectant –i molt– la vida dels ciutadans, sobretot dels qui viuen a la capital del país, però no només. Aquí podríem abordar el desgavell de Rodalies, la quantitat ingent d’obres escampades per Barcelona, les incongruents normatives que obliguen els conductors de patinets a portar casc però no els ciclistes, la no ampliació de l’horari de tancament del metro quan es fan esdeveniments que acaben a tocar de la mitjanit i que implica la mobilitat de milers de persones, la deixadesa municipal de no protegir establiments antics i emblemàtics perquè no abaixin la persiana, el preu indecent dels habitatges de lloguer –sobretot a Barcelona però, insisteixo, no només– o la inacabable absurditat de convertir qualsevol gestió amb l’administració en un tràmit gairebé impossible de resoldre presencialment.

EM CENTRARÉ EN EXEMPLES concrets d’absurditats difícils de justificar, com el que em va deixar del tot estabornida l’últim dia de març, quan vaig visitar B-Travel, el saló del turisme, instal·lat al palau 8 del recinte de Montjuïc de Fira de Barcelona. Després de ser assídua a convocatòries com el Mobile World Congress, l’ISE, Advanced Factories o el SCEWC, entre moltes altres, el B-Travel em va transportar a la meva infantesa, quan el pare em portava a veure fires, i d’això ja fa més de mig segle. Com és possible que un consorci capaç d’organitzar desenes d’esdeveniments prestigiosos a l’any pugui oferir un saló tan caspós? Si no hi ha idees per organitzar un saló modern, innovador i competitiu, on es mostri tot allò que el sector del turisme pot oferir, potser millor no fer-lo. A part de mostrar les noves tecnologies, caldria aplicar-les i fer els esdeveniments més atractius, tant per al visitant com per al sector.

UNA ALTRA ABSURDITAT se’ns ha anunciat aquesta setmana: el govern de l’Estat, empès per la Unió Europea, ha decidit dedicar 33.123 milions d’euros a millorar la seguretat i la defensa, no fos cas que al president rus, Vladímir Putin, se li acudís ampliar el seu bel·licisme contra Ucraïna cap a Europa. “Espanya és un país pacifista” i aquestes inversions “són per dissuadir atacs a Europa”, va afirmar el president espanyol, Pedro Sánchez, que potser hauria de recordar que Catalunya –i Navarra, el País Basc i les Canàries– va dir no a l’OTAN el 1986. Sánchez, per justificar la despesa, va assegurar que aquesta nova partida no farà incrementar les càrregues impositives als ciutadans i, en canvi, crearà més llocs de treball i augmentarà la productivitat empresarial. Sánchez va assegurar que en cap cas repercutiria en les despeses previstes per a l’estat de benestar ni el medi ambient. I jo em pregunto: no és absurd dedicar el 2% del PIB a seguretat i defensa quan la sanitat o l’ensenyament es troben en mínims? Quan les taxes universitàries o el preu de les llars d’infants s’enfilen pels núvols? Quan els sous, els de la majoria de treballadors, els fan viure molt per sota dels conciutadans europeus? Quan els ajuts a la dependència arriben en molts casos quan el titular ja ha traspassat? I tantes altres mancances...

SORT EN TENIM QUE AL PAÍS hi ha gent amb seny, que treballa per millorar aquest enrenou, a petita escala, però fent la feina ben feta. També d’això en tenim força exemples, com la plataforma de lloguer d’habitatges Badi Impact, que ha creat l’empresa Badi juntament amb la Fundación Álex Rivera, enfocada a l’accés a l’habitatge de les persones amb discapacitat intel·lectual. Perquè, com es va explicar en una taula rodona organitzada per Eurofirms Foundation, “el 88% de les persones amb discapacitat amaguen la seva condició (en l’entorn laboral) per por a la discriminació”. Cal destacar també l’horari de silenci implementat per Bon Preu perquè les persones amb discapacitat puguin comprar amb tranquil·litat, o, tot i que puntual, l’acció del centre comercial Diagonal Mar, en col·laboració amb Cinesa, de projectar una pel·lícula en condicions adaptades a les persones amb autisme, que se suma a altres mesures dirigides a garantir un entorn accessible a la diversitat. D’iniciatives i nous projectes sensibles, n’hi ha, i això ens dona optimisme, però no treu que l’absurditat de certes decisions públiques o privades ens deixin noquejats.