Armes espanyoles

La memòria és una jutgessa implacable que et pot fer pujar els colors a la cara i fer caure la moral per terra. Recorden el dia que van confeccionar aquella pancarta casolana amb el “No a la guerra” i “Aznar, deja de rebuzAznar”? I la campanya militant contra el “No a l’Otan” durant aquell referèndum de fireta muntat pel manipulador Felipe Gonzàlez, feliçment –però també inútilment– derrotat a Catalunya? Per a molts de vostès, milers, milions, el món sencer, segurament tot massa llunyà per reviure-ho però massa a prop per oblidar-ho. Érem més joves, segurament també més ingenus, i amb tota seguretat millors ciutadans, tal com diu l’editorial d’avui d’aquest diari quan no ens conformàvem a substituir la manifestació al carrer per la piulada des del sofà. D’aleshores ençà han caigut unes quantes caretes –la del PSOE sempre penjant d’un fil ignominiós– i també ens hauria de caure la cara de vergonya com a conjunt d’individus que des de la seguretat de les nostres llars veiem amb indiferència com les bombes cauen damunt els nens. En el passat la sola contemplació de la devastació bèl·lica, o la seva imminència amenaçadora, eren suficients per mobilitzar-nos. Ara ens retransmeten cada dia en directe un genocidi incessant i ens limitem a tapar-nos les orelles i tancar els ulls, igual com les criatures que es pensen que així escamparan els dimonis. La globalització de la indiferència, que deia el papa traspassat. Per això el govern espanyol té les galtes d’augmentar el pressupost de defensa fins al 2% del PIB prescindint del Congreso, sense que cap mediador ni cap soci independentista amenaci de trencar l’estabilitat governamental, encara que les armes dels espanyols les hàgim de pagar també els catalans. Tampoc els de Sumar, que s’han dedicat a fer moltes ganyotes però al final s’han conformat amb aquesta rescissió del contracte per comprar un grapat de bales. Prenguem-ne nota per quan toqui anar a les urnes i disparar els nostres vots, els autèntics míssils de la democràcia.