Del “No a la guerra” al “Sí al rearmament”

El govern espanyol ha passat del “No a la guerra”, apadrinat quan era a l’oposició, a l’actual “Sí al rearmament”, impulsat fins al 2% del producte interior brut sense ni tan sols sotmetre al parer del Congrés dels Diputats una decisió tan transcendental com aquesta. És el signe dels temps que ens ha tocat viure, marcats per l’estratègia d’alimentar la por a noves i més properes confrontacions bèl·liques, com si la diplomàcia com a via per resoldre els conflictes hagués passat a millor vida. Igualment xocant resulta que la decisió, assumida pel PSOE sense el vistiplau dels seus socis de coalició aplegats a Sumar, hagi vingut precedida per l’indecent anunci del secretari general de l’OTAN, l’antipàtic ex primer ministre dels Països Baixos Mark Rutte, que molt abans que Pedro Sánchez mogués fitxa sota pressió europea i nord-americana, ja va donar pistes sobre un desenllaç que topa amb la tradició pacifista de les esquerres. És clar que no és la primera vegada que els socialistes s’han d’empassar un gripau tan indigest, recordem sinó l’“OTAN d’entrada no”, que Felipe González va reconvertir en un referèndum dissenyat per guanyar-lo. I tampoc serveix per restar gravetat a l’increment de la despesa militar el fet que Sánchez s’hagi compromès a tirar-lo endavant assegurant que no comprometrà ni un cèntim dels recursos destinats a les polítiques socials, amb l’argument que la bona marxa de l’economia estatal –beneïda fins i tot per l’FMI– posa a disposició de l’executiu butxaques prou folgades per assumir els costos de la nova política continental en matèria de defensa. Perquè si realment és així, el més lògic i coherent hauria estat emprar el marge per incrementar-les, aquestes despeses socials, i apedaçar justament un estat del benestar que mai havia estat tan amenaçat com ara. Lamentablement l’impuls cívic que en el passat va portar milions de persones a manifestar-se contra la guerra de l’Iraq en una colossal demostració de compromís amb la pau ha estat substituït per una posició que oscil·la entre els que compren el relat favorable a la indústria de les armes i els que, tot i oposar-s’hi, sembla que en fan prou substituint la manifestació pel tuit.