Demano perdó

Sí, demano perdó per preferir, en general, l’esport masculí al femení. I per considerar que no tots els afalacs a les dones són assetjament verbal. I per opinar que no tots els petons a les galtes d’un cap a les seves empleades són un abús de poder. I per reconèixer que l’avortament em genera un cert dilema moral en algun supòsit. I per creure que seduir una dona no és una forma de masclisme encobert quan ella vol ser seduïda. I per pensar que alguns (pre)adolescents (la majoria noies) que s’abillen impúdicament no són amos de la seva llibertat, sinó víctimes de la seva irresponsabilitat (o de la paterna). I per defensar que la paritat lingüística –i potser alguna més– és important però no prioritària. I per demanar a algunes dones que s’apliquin el llenguatge no sexista vers els homes i deixin de tractar-nos com si fóssim tots babaus, capsigranys, primitius, insensibles o, directament, idiotes. I per donar suport a la igualtat de gènere en “tots” els àmbits, també en aquells (escassos) en què la dona pugui tenir algun privilegi o “discriminació positiva”. Sí, en definitiva demano perdó pel meu (micro)masclisme –real o potencial– i per tenir confiança en la singularitat equitativa, però no pas en la clonació cromosòmica. Perquè, tal com afirmà Henri F. Becque, “el defecte de la igualtat és que la volem només amb els privilegiats.”