Paraules com camins

Les paraules busquen, s’obren camí i quasi sempre troben, arriben allí on s’havien proposat arribar. Convenientment ordenades, posades en fila, les paraules conformen camins d’encontre, diàlegs entrecreuats, nusos d’unió entre persones que, sovint, només tenen en comú el fet de poder comunicar-se amb el llenguatge.

La setmana que demà acaba ha estat prolífera en paraules. Sant Jordi és la sublimació de la paraula escrita, les que s’imprimeixen en els llibres i les que encara demanen molts lectors buscant la seva autora o autor predilecte perquè els dediqui un minut de la seva vida i una moixaina en forma de dedicatòria escrita que des d’aquell moment passa a ser eterna. Efectivament, un dels espectacles del dia del llibre és veure les cues de lectors amb l’exemplar sota el braç esperant pacientment fins a obtenir la recompensa de la signatura. Paciència infinita de lectors i escriptors units per la paraula.

En dies com el de Sant Jordi es fa més evident que mai que les paraules són exaltació de vida, de totes les facetes de la vida i, per tant, també de la mort, que no s’exalta sinó que es comprèn o, si més no, a través de parlar-ne, de parlar-hi, s’intenta arribar a comprendre. I s’acaba donant sentit a la mort perquè el que ha tingut ple sentit ha estat la vida del que se’n va per sempre.

Guiats per la vida, i sobretot també per la mort, les fileres de ciutadans que el dia de Sant Jordi tenien com a sentit el buscar algú que els dediqués unes paraules van tenir, fins ahir al vespre a la capella de Santa Llúcia de Barcelona, un sentit oposat; el d’escriure uns mots de simpatia, admiració i també agraïment a la mateixa persona: Jorge Mario Bergoglio, elegit com a papa Francesc el 13 de març del 2013, i traspassat a Roma aquest dilluns.

Hi ha pocs llocs més adients que aquest petit i bonic temple romànic per acollir un espai de recollida de condolences per una persona que ha volgut sempre baixar al terreny de la simplicitat l’alta dignitat del càrrec que ha ostentat. I aquest és el gran valor que li han reconegut al papa difunt molts dels ciutadans que aquests dies han entrat a la capella de Santa Llúcia, on el somriure plàcid, de bona persona, del retrat de Francesc ha presidit el lloc. Han observat el retrat, han segut als bancs en silenci, en oració o simplement per respecte, han encès una espelma i abans de marxar han deixat escrites paraules d’agraïment i també d’enyorança, paraules de comunió, paraules com camins, com fanals que busquen en la nit fosca.

I testimoni silent de tot plegat, el sepulcre del bisbe Arnau de Gurb, que sent cap de la diòcesi de Barcelona va fer construir la capella de Santa Llúcia al segle XIII. I en aquest indret va voler ser enterrat, en un sepulcre que ha sobreviscut el pas dels anys. I és evident que no només les paraules perduren, també ho fan les pedres que parlen, i d’Arnau de Gurb diuen que va ser algú que va voler ser enterrat amb la pompa dels homes importants, en un sepulcre distingit, sostingut per quatre columnes que l’alcen a un metre del terra.

El papa mort dilluns passat ha volgut una altra cosa. El seu sepulcre dirà que el bisbe de Roma va ser un home auster que va voler ser enterrat a peu pla, a la mesura humana, com ho és la paraula quan és simple, neta i clara.