Cal llum a la foscor

Dilluns vam viure, o més aviat patir, una situació anòmala, desconeguda, extraordinària, inquietant, alarmant, preocupant i tots els adjectius que se’ls acudeixi afegir-hi. La gran apagada, tres dies després, continua sense una explicació fonamentada i s’han obert les portes a un munt d’hipòtesis que es mouen entre el gran ciberatac ideat per ments malignes per crear el caos i una simple errada del sistema elèctric que ningú, ni els més experts, va saber preveure a temps. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, reclama saber què va passar en aquells cinc segons en què va desaparèixer pràcticament el 60% del subministrament elèctric i ha cridat a consultes les companyies perquè s’espavilin a trobar una explicació suficientment raonada perquè talli d’arrel les especulacions més esbojarrades. No n’hi ha per menys. Si cinc segons van ser capaços de destarotar tota la península Ibèrica –contents que tenim els portuguesos!–, imaginin què podria passar si l’episodi es repetís i ho fes durant molt més temps. I si ho fes durant més temps i a més països? Europa arrufa ara el nas davant del que ha passat al sud del continent i s’ho mira des de la comoditat que dona la distància, però el cert és que l’apagada espanyola no ha estat l’única que s’ha patit ni tampoc la que ha afectat més gent. Col·lapsats com estem davant l’allau d’informacions que ens arriben cada dia, aviat oblidem que la situació de dilluns ja la van viure Itàlia el 2003, Alemanya el 2006 o, la més recent, una apagada total el 2024 que va afectar Montenegro, Croàcia, Bòsnia i Albània. La interconnexió elèctrica europea, la que ens afecta de ple a nosaltres, sembla que pateix certes flaqueses de conseqüències imprevisibles. Davant l’anunci d’alguns especialistes que les apagades poden tornar ben aviat, les recomanacions fetes a finals de març per la Comissió Europea que cada llar hauria de tenir preparat un kit de supervivència davant l’amenaça de suposades catàstrofes ja no semblen cap broma. Més aviat fan malpensar.