Botigues de poble

Entre els mil i un problemes que gestionen diàriament els alcaldes i les alcaldesses de Catalunya, n’hi ha un que es repeteix de forma habitual perquè traspassa les fronteres municipals i s’estén arreu com una taca d’oli. No parlo dels clàssics sobre seguretat ciutadana, neteja viària o manca d’habitatge assequible, que també formen part dels primers temes de la llista de reptes a afrontar per part de cada consistori. Parlo del comerç local, que, amb més o menys presència, reclama el seu lloc entre les prioritats que cal atendre sense excuses perquè, ni més ni menys, en depèn la seva supervivència. Entre aquelles poblacions on les botigues de tota la vida han entrat a l’UCI per no sortir-ne mai més i entre les que mantenen una sana activitat econòmica hi ha tot un ventall d’escenaris que, malauradament, sumen moltes més gammes de gris. El comerç local, com a puntal de la nostra economia bàsica des de fa dècades, no només ha d’afrontar la competències desproporcionada de les àrees comercials de totes les mides, sinó que d’un temps ençà ha de lluitar també contra un nou model de compra que ha capgirat els hàbits dels clients a nivell mundial. De mica en mica, però sense aturador, el comerç online, aquell que no demana desplaçament i que es pot resoldre còmodament estirat al sofà i davant d’una pantalla, està sumant adeptes, especialment entre un jovent a qui això d’anar a comprar físicament ja no motiva gens ni mica. A nivell d’ajuntaments l’esforç és notable i s’han multiplicat, entre d’altres, els cursets d’especialització per als professionals, les fires temàtiques, els descomptes puntuals, les parades al carrer, els incentius econòmics per a les noves obertures de locals i la participació directa del comerç en qualsevol celebració que pugui atraure molta gent. Hi ha ganes de superar els obstacles i de garantir-se el futur en un món canviant i encara queda molt camí per recórrer per a un sector conscient que aixecar la persiana cada dia no és una feina fàcil.