Contra el progressisme

Catalunya pateix un embafament de progressisme pedant i afectat. De fet, aquest pensament fou una de les causes que descarrilés el maldestre moviment d’independència del passat 2017. Moviment que va ser ensenyorit i quasi tiranitzat per un grapat d’individus calamitosos, però molt ben posicionats en els ressorts mediàtics i socials que van ser confeccionats ad hoc amb la finalitat d’embolicar la troca i sense cap intenció de fer efectiva la separació del Principat de Catalunya de l’Estat espanyol.

Alguna d’aquestes patums, de molt bones parauletes, feien tot de conferències demanant una “república catalana” (sense especificar quina mena de república tenien al magí i sense explicitar que moltes repúbliques les sol carregar el diable), la qual, entre altres disbarats, dins d’un embolcall llampant extret d’un món “hippy”, gosaven dir, sense enrojolar-se, que no havia de tenir exèrcit, mostrant públicament la seva incompetència política.

Vet aquí com, una vegada més, s’evidenciava la necessitat que té aquest “no-país” nostre de tenir un partit conservador i/o tradicionalista, amb tots els ets i uts, i amb un gran fons nacionalista, és a dir, independentista a ultrança, fugint de les antigues “Lligues catalanistes” de principis del XX, sempre massa preocupades per la regeneració d’Espanya i convertir-la en allò que mai no ha volgut ser. Manca un partit ferm en els dos aspectes essencials de tot nacionalista: el conservadorisme i/o tradicionalisme i la reconstrucció de la Catalunya Gran.

Comencem pel començament perquè s’entengui el que portem dit fins ara. Sovint el conservador s’oposa al liberal des d’una formulació clàssica britànica. Així creien ser al segle XIX els dos partits espanyols que s’alternaven en el poder, sense adonar-se com d’allunyats estaven dels postulats essencials dels habitants de la pèrfida Albió. És trist, però potser cal recordar que el conservador busca més la vida real en la tradició i en la saviesa dels antics, els quals ja van demostrar que les seves formes socials constructives eren del tot vàlides. De Sòcrates a Ciceró.

El progressisme de pa sucat amb oli (dit liberal antany i ara amb tot de noms estrafets de gust modern per a confondre el votant) es basa en una edificació de pensaments abstractes que sobre el paper fan patxoca, però que a l’hora de posar-ho tot en pràctica, només creen normes inversemblants que cal canviar cada dos per tres. Beuen de Locke i del capsigrany de Rousseau, a part de la tercera figura de la seva santíssima trinitat, un tal Marx. I no sortim d’aquí. I prou que hem vist com la progressia nostrada també només serveix als seus interessos, igual que feia la Lliga Regionalista fa cent anys. Ells veuen en el passat, la tradició o els costums, tot de mitjans que encadenen l’ésser humà. El conservador hi veu espais que promouen la llibertat i la dignitat de l’home.

El progressista vol destruir tot allò que troba anacrònic. No s’atura mai a estudiar, entendre i meditar sobre com és la condició humana. Es fixen tant en els marges socials (que evidentment hi són i cal tenir-los presents) que acaben per centrar-s’hi de tal manera fins al punt d’exagerar el bé i el mal, confonent una veritat particular en una veritat universal. De les lògiques excepcions, en fan la norma, la qual és sovint doctrinària i dogmàtica, molt més del que diuen els textos sagrats que tant odien. El conservadorisme nacional català, a part de donar l’esquena a Madrid, caldria que aprengués a sistematitzar un progrés enraonat sense oblidar les maneres, els costums, les lleis, el tarannà real i les tradicions del nostre poble, per damunt de qualsevol altra qüestió i no conformar-se pas en principis abstractes i doctrines arbitràries.

Cal tornar al 1714, allà on realment tot es va estroncar. I des d’allà començar a construir amb els fonaments que ens van deixar els nostres avantpassats. En lloc de creacions teòriques i monstruoses, retrobem-nos amb la nostra identitat real, la del país, no la que ens volen fer creure que ha de ser Catalunya, tal com prediquen els nostres revolucionaris de saló que sempre han tingut cobertes les necessitats més peremptòries. Amarem-nos, d’entrada, amb les paraules que ens va deixar Edmund Burke i que potser caldria inscriure amb lletres d’or: “Considero que la Llibertat ofereix aparences molt equívoques si no té la Saviesa i la Justícia per companyes i no duu en el seu seguici la prosperitat i l’abundància.”