Vides paral·leles

Imaginem una ucronia que implica una certa dosi d’imaginació, però tampoc no tanta. Benito Mussolini i Clara Petacci no han estat penjats a la benzinera de Milà. El Duce, tot i l’ensorrament de l’Eix, aconsegueix mantenir-se en el poder. Les tropes americanes han entrat a la península, però Mussolini, amb habilitat diplomàtica, ha traït els seus col·legues nacionalsocialistes i ha estat acceptat per les potències que acabaran guanyant la Segona Guerra Mundial. Després de la ferotge batalla de Montecassino, s’ha rendit i s’ha proclamat, ell mateix, víctima dels alemanys, amb la qual cosa, i en previsió d’un hipotètic augment de la influència comunista a Itàlia, aconsegueix el perdó dels aliats. Al llarg d’uns quants anys, encara tocat per la màcula de la seva trajectòria és, alhora, un empestat i un còmplice necessari dels Estats Units. Continua amb un règim que, amb el temps, ja no es proclama feixista, però que manté una repressió constant dels opositors, fins que decideix reinstaurar la monarquia dels Savoia. Organitza un acte multitudinari davant del fastigós monument a Vittorio Emmanuelle II, a Piazza Venezia, ret homenatge a la figura d’Umberto II, que torna de l’exili, i proclama com a successor un altre Vittorio Emmanuelle (que serà el III de la nissaga), després d’un Te Deum al Pantheon, on hi ha les tombes dels reis italians de la unificació. Quan Mussolini mor, al llit, víctima d’una tromboflebitis, VM III esdevé monarca. De resultes d’uns negocis tèrbols amb la màfia, abdica la corona i el seu fill, Emmanuelle Filiberto de Savoia, esdevé rei.

En el 80è aniversari de la victòria aliada, el rei i la seva dona visiten Auschwitz i reten homenatge als jueus italians i als antifeixistes assassinats pels nazis. Els hereus polítics de Mussolini, que no han estat mai, per exemple, a les Fosse Ardeatine romanes, es renten la cara i diuen que mai no oblidaran aquell horror. Fi de la ucronia.