Pedres de memòria

Tot i que hi ha moltes pel·lícules reconegudes que aborden el tema dels deportats als camps nazis, des de diferents punts de vista (testimonis reals, ficció, documentals), recordeu la pel·lícula La vita è bella? Sí, la d’aquell jove jueu, Guido, que és deportat a un camp de concentració nazi. I allà fa creure al seu fill que els treballs de camp són, en realitat, un joc, l’objectiu del qual és guanyar un tanc. “La vida és bella” la considero una de les millors obres del cinema per diverses raons: pel tractament de l’Holocaust des d’una perspectiva humanista i no violenta, l’ús del joc i la ficció com a eina de supervivència simbòlica, els valors de dignitat, sacrifici i humor com a resistència i l’emoció que la música i el cinema poden transmetre. Amb les nou llambordes Stolpersteine o pedres de memòria instal·lades a Olot i a Santa Pau, es consoliden petits monuments en memòria de les víctimes del nazisme. El projecte artístic de Gunter Demnig per a Europa suggereix que qui les mira s’ha d’inclinar per llegir el text (nom, data de naixement, camp on va ser deportada i si va ser alliberada o executada): un signe de respecte a la persona eliminada. Avui, mentre milions de persones fugen de conflictes a Gaza, Ucraïna i Sudan, moltes famílies continuem protegint els fills amb històries que els allunyen del terror. En aquesta línia, la instal·lació de les Stolpersteine a Olot i Santa Pau –petites llambordes que ens fan “ensopegar” amb la memòria– ens interpel·la com a societat: volem recordar o mirar cap a una altra banda? El projecte de l’equip de recerca Els garrotxins als camps nazis crec que no ha de ser només un acte simbòlic, sinó una invitació a educar. A educar en l’empatia, en la història viscuda, en la responsabilitat de no repetir. I aquí hi entren els centres educatius, de manera que La vida és bella faci de pont entre l’aula i el carrer empedrat de memòria. Seria una proposta educativa que combinés la projecció de la pel·lícula amb la descoberta de les històries personals i reals que hi ha darrere de cada llamborda de llautó. Convidar els joves a llegir-les, investigar-les, narrar-les... i connectar-hi. La memòria històrica no ha de quedar atrapada en el passat, sinó transformar-se en una eina viva de sensibilització i compromís per al futur.