Un pacte pel català que neix coix

Partint del fet que la cosa va de llengua, i per tant que la semàntica importa i molt a l’hora d’utilitzar segons quins conceptes, un pacte en defensa del català en què no hi són ni Junts –primer partit de l’oposició al Parlament– ni la CUP no pot tenir, per principi, la categoria de “nacional”. Per a tots dos partits queda la reflexió interna de fins a quin punt els motius esgrimits per justificar el seu “no” tenen el pòsit suficient per despenjar-se d’un acord amb voluntat de ser de país i que, com a tal, ha obligat tots els sotasignats a fer renúncies, incloses les entitats que, malgrat veure’l millorable, han prioritzat una imatge pública d’unitat. A partir d’aquí, i malgrat que no hi siguin tots els que d’entrada estaven cridats a ser-hi, el pacte suposa el reconeixement explícit, i per escrit, que Catalunya es troba en un estadi d’emergència lingüística, amb unes xifres d’ús social del català que no admeten cap altre qualificatiu que el d’alarmants. I, davant això, l’única opció possible és que aquesta matèria passi a ser una prioritat política en l’agenda d’un govern, el de Salvador Illa, que ara té l’obligació de creure’s el repte, però també d’uns partits que en les seves estratègies de futur hauran de fer complir els compromisos que emanen del pacte, començant per facilitar la mobilització dels recursos necessaris –més de 255 milions només enguany– per aconseguir que els objectius marc de l’entesa —com ara assolir la plena normalització de la llengua en tots els àmbits institucionals i socials i incorporar, alhora, 600.000 nous parlants entre el 2025 i el 2030– no quedin només en un brindis al sol.

Ara bé, on el català es juga una de les seves batalles imminents més decisives és en la sentència que ha de dictar el Constitucional sobre el 25% de castellà a les aules. Perquè el que està en risc són els fonaments de la immersió lingüística i, davant el que pugui venir, partits i entitats compromesos amb el català han de perfilar, dins el pacte o fora, una resposta conjunta com a país a aquesta possible escomesa. Ens hi va el futur de la llengua, que és gairebé el mateix que dir que el que està amenaçat és un dels pilars que sustenta una cohesió social que, tot sia dit, ja s’aguanta amb fils.