‘Pelle d’oca’, senyor Lleal

Quan un lector alça el dit cal escoltar-lo. Aquesta és una de les primeres normes de polidesa que han de regir en una redacció. Habitualment, darrere un dit alçat hi ha algú que vol explicar una història interessant, i en el cas de Jaume Lleal, ho és tant que mereixeria alguna cosa més que la modesta extensió d’aquesta crònica.

De fet, la seva història l’hauria d’explicar ell mateix en una de les concentracions carregades de dignitat que es fan davant de la Casa dels Horrors per demanar el tancament de la prefectura policial i la seva conversió en un acte de memòria, però ara com ara el seu estat de salut no li permet traslladar-se des de Badalona –on ha viscut tota la vida– fins a Barcelona. Cap problema, per això hi ha les pàgines d’un diari, per ser altaveu d’històries que cal saber.

La dèria política amb un compromís inequívoc amb el país i una oposició clara al franquisme corria per les venes dels Lleal, des de sempre. Tant era així que quan en Jaume va donar a entendre al seu pare que volia fer el servei militar a les milícies, d’on se’n sortia amb el grau d’alferes, el progenitor li ho va impedir amb aquestes paraules: “No pot ser que un Lleal sigui oficial de l’exèrcit de Franco.” I no ho va ser.

El que sí que va ser en Jaume va ser un jove políticament inquiet, amb un objectiu clar de plantar cara a la dictadura, i per això quan va saber que el 14 de gener del 1957 es preparava una moguda contra el règim a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, no va dubtar ni un moment d’anar-hi, amb dos companys de classe de l’Escola Industrial. “En arribar allà vaig veure que la cosa no era ben bé el que m’imaginava”, perquè l’acte el promovien monàrquics, partidaris de Joan de Borbó, que volien fer fora Franco i restituir la corona. En Jaume va pensar que tot servia per foragitar el dictador i es va afegir a la gresca amb una iniciativa personal, singular, gairebé de fet històric. “Amb els companys ens vam enfilar edifici amunt, cap a la torre on hi ha les campanes. En el trajecte, els dos amics van fer-se enrere però jo vaig poder arribar fins on eren les campanes, pujant per l’escala de cargol”, recorda.

Des de dalt de la torre, Lleal va donar un cop d’ull a la plaça Universitat, que era plena de grisos. Això no el va fer acovardir, més aviat al contrari, i va agafar la corda de les campanes per començar a tocar a difunts, amb aquell dong de cadència lenta, profunda, commovedora. “Tocava a morts, perquè el país era mort”, recorda i s’emociona.

L’acció va costar a Jaume Lleal vuit dies de calabós, sense advocat, sense comunicar-se amb els pares, una mesura del tot il·legal per a un jove que encara no era major d’edat. No li van pegar, però a un company de Badalona, en Barceló, sí. “Li van pegar molt fort, amb porres, davant meu. Érem en un despatx i li van pegar fins que el cap va dir prou”, rememora.

Han passat els anys i en Jaume es manté fidel al mateix esperit de revolta que el va portar a tocar les campanes aquell dia. Per com ha evolucionat el país, aquest industrial ara jubilat assegura que “seguiria tocant les campanes”, i no pot evitar tornar a emocionar-se, amb un sentiment que fa posar la pell de gallina o, com diu ell en un perfecte italià –una de les moltes llengües que parla–, “pelle d’oca”.