La llengua catalana

Vaig néixer al barceloní barri de Gràcia l’any 1940, en plena eufòria franquista. Soc fill de pares emigrats de l’Aragó i no vaig tenir notícies del català fins que vaig anar a l’escola. Sí, al pati de l’escola vaig conèixer el català per obra i gràcia dels companys, i des d’aleshores l’estimo com a llengua pròpia i em sento plenament català; de tal manera que, amb la meva dona, som fundadors de l’Avui (primer diari en català després de la guerra) i dels primers a obrir un compte corrent a la malaguanyada Banca Catalana. Avui, als patis de les escoles i fora d’ells, el jovent, quasi sense excepció, es comunica en castellà, com si s’avergonyissin de parlar català. El que no va aconseguir Franco, amb mà de ferro, ho està aconseguint la “democràcia” amb guant de vellut: anorrear la llengua catalana. D’altra banda, voldria saber en quina data l’Ajuntament de Barcelona va decidir canviar el nom de la plaça de les Glòries Catalanes per “Glòries” com arreu s’esmenta avui dia, ja que tenim una Guia de la ciutat (edició 31.7.2006) on encara apareix com “plaça de les Glòries Catalanes”.