La necessitat de fer net a la DGAIA
Senzillament atroç. No hi ha adjectiu més suau possible per catalogar el cas d’una noia de 12 anys que, estant sota guarda de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), va ser violada reiteradament per una xarxa de depredadors sexuals, i que ha provocat una reacció en cascada generalitzada, i del tot comprensible, que bascula entre l’estupefacció i la indignació. L’extrema gravetat dels fets denunciats fa més que peremptori investigar-los fins a les últimes conseqüències, tant des de l’àmbit estrictament penal –com ja està fent el jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona– com també del polític i institucional, atès que estem parlant d’un servei públic tan delicat com el que es dedica a donar protecció i acollida a menors que es troben en una situació vulnerable. Ara bé, justament el fet que estiguem parlant d’un àmbit especialment sensible també demana no caure en judicis prematurs viscerals i sobrereaccions que corren el risc de ser extemporanis i fer inflamar un debat que per la seva delicadesa, sobretot, vol pausa i rigor.
Independentment, però, d’aquest episodi tan esglaiador, tot el funcionament i la gestió de la DGAIA ha de ser objecte d’un examen a consciència, ja sigui en una comissió al Parlament o on es consideri més oportú. Però cal fer net, i més després que un primer informe de la Sindicatura de Greuges fet públic l’abril del 2024 ja posés al descobert indicis de presumptes irregularitats en la manera de fer d’aquest organisme entre els anys 2016 i 2020, unes anomalies que han anat agafant més volada i que van des de la sistematització de pràctiques com ara no formalitzar administrativament la pròrroga de no pocs contractes de serveis –fins a 112 només el 2018–, despeses injustificades o, fins i tot, continuar assignant prestacions a joves extutelats que ja tenien feina i ni tan sols viuen a Catalunya. L’esbandida ha de ser general, actitud que implica que, a banda d’exigir les responsabilitats –si cal penals– que toquin, potser el que cal és repensar de dalt a baix un servei que, per definició, ha de ser un pilar de les polítiques de protecció i aixopluc als infants vulnerables, i no un motiu de rubor col·lectiu.