Aquestes mares invisibles

Ja fa uns quants anys vaig llegir aquest article: “La càrrega mental o el treball invisible de les mares.” Les dones han de carregar amb tota la planificació de la casa. Aquesta feina, que en molts casos és esgotadora, mai no va acompanyada d’ascensos ni guardons. Posteriorment, després d’aquest article, he sentit amb més empatia les queixes de les dones del meu entorn. He desitjat el canvi, i l’he vist aproximar-se. I, atenció, he pogut comprovar que els homes ni som bons planificant els detalls de la convivència ni som bons cuidant. O sigui, anem pel camí, però encara no hi hem arribat. I, com que anem pel camí, el 14 de maig passat vaig voler assistir i vaig assistir a la presentació d’aquest llibre: Dones i mares invisibles. Aquestes mares que dediquen la vida a persones amb necessitats especials. Un llibre que et fa pensar en la inclusió difícil d’aquestes persones. En la sobrecàrrega i l’esgotament de les mares. En les ajudes, de vegades insuficients. En la complexitat dels tràmits per aconseguir-les. I en la gent que no vol canviar. I dic això darrer, pensant en dues dites: “Incloure no és portar la gent al que ja existeix; això que existeix ha de canviar!” “L’educació serà inclusiva, o no serà[...].” Ingrid de la Rosa. Professional del tercer sector.