La flexibilitat dels joncs
No són els més fotografiats, ara que comença la temporada en la qual els nenúfars que va plantar l’avi Generet, souvenir d’uns amics que havien visitat un país tan llunyà com exòtic fa més de cinquanta anys, esclaten amb una puresa exultant, encatifant les aigües freàtiques, sempre verdes i tèrboles, d’un estany d’origen càrstic que en aquesta riba, amb les pesqueres més burgeses, vol civilitzar-se. A l’abril, la glicina lilosa que es desmaia des de la terrassa de la pesquera Generet ja avança l’escenari romàntic de les nimfees que decoraran plàcidament l’aigua. L’ull foraster hi veurà Monet, la imatge referencial, però la mirada local, encara ara, pensa en els quadres de Joan de Palau, el pintor que millor va traslladar el paisatgisme de Banyoles i que tant va reivindicar la visió, des d’aquesta banda, de l’església de Santa Maria de Porqueres.
Amb la flexibilitat d’una gimnasta olímpica, els joncs, però, no fan, reverències de servitud. No es dobleguen, tot i la voracitat dels seus depredadors, uns coipús que s’expandeixen des de fa quatre anys. La balca, els joncs i els canyissars són propis d’aquestes aigües estancades, però no produeixen un èxtasi, la síndrome de Stendal als visitants, com sí que ho fan els nenúfars delicats que, com la glicina, són propis d’un enjardinament premeditat, a la recerca d’una bellesa de quadre de museu i no de l’atractiu, esplèndida senzillesa, de la natura a la primavera, un marc perfecte on les polles d’aigua i els ànecs mandarins s’hi ensenyoreixen. Al capvespre, els joncs de l’estany de Banyoles, que per a molts empastifen la postal, la visió del temple romànic, com si l’església s’hagués posat expressament en un pessebre al costat d’una bassa feta amb paper de plata, representen l’element incòmode de la composició visual. Els jocs es vinclen amb la tendresa d’un infantó que busca l’escalf del davantal de l’àvia. I així, arraulits, com si es repleguessin després de la batalla diària, buscant confort amb els seus, esllanguits, supervivents de les feixes de jonqueres que un dia van ocupar totes les aigües, ens recorden, amb aquesta escena zen, la faula del grec Isop sobre l’orgull i la contundència del roure i la humilitat de la canya que aguanta la tempesta.
