Encara que la rebel·lia és bella, la imitació és més natural

La imitació és una tendència natural. En canvi, l’oposició és menys natural. Cada dia veiem que els nens ens imiten. I només ocasionalment es rebel·len. I encara que la rebel·lia sigui bella, la imitació és més natural: a les conferències sempre s’aplaudeix. La moda i els moviments socials avancen gràcies a ella. Dels partits en podem dir el mateix. Fa uns dies, vaig sentir un discurs o conferència mediocre. Però, malgrat la mediocritat, tots van aplaudir. Els discursos mediocres sovint reben aplaudiments. I certs partits, moltes vegades, a pesar de les seves actuacions de poca altura moral i intel·lectual, també reben “aplaudiments”. Imitació, sincronització, seguidisme, mansuetud. Ara estic pensant en el PSOE d’Extremadura: fins a 5 persones s’han apartat amb mansuetud per aconseguir aforar a temps el seu líder, el senyor Gallardo. Estic pensant també en el PP de Madrid i en el PP de València. En els tres casos esmentats, tot i que la rebel·lia és bella, dins de l’organització ha triomfat el seguidisme. Aquesta reflexió sobre la imitació i la rebel·lia m’ha fet pensar en l’escriptor dels dilemes morals: Carles Casajuana. Ara estic llegint una de les seves obres: La guerra dins la guerra.