Millet Infelix

Quin paper reser­varíem a per­so­nat­ges com Fèlix Millet en una Cata­lu­nya inde­pen­dent? D’entrada pen­sa­rem que, si fa no fa, el mateix que ara. La pres­ti­di­gi­tació comp­ta­ble no coneix fron­te­res, direm, i els quar­tos no tenen pàtria. O pot­ser sí? Vejam, dedi­quem uns minuts a la simu­lació, segur que ens ajuda a abor­dar aquesta qüestió trans­cen­dent.

Ja sabem quina mena de mons­tres pro­du­ei­xen les finan­ces aven­tu­re­res quan s’engrei­xen en les rodes pode­ro­ses d’un Estat. Ho demos­tren autèntics gegants com Mario Conde, Roldán, els Alber­tos, Gil y Gil, i els que vul­gueu afe­gir a tan il·lus­tre gale­ria. Si Cata­lu­nya dis­posés d’Estat propi, no tinc cap mena de dubte que gua­nyaríem en ber­gants i ban­dits de talla, perquè les opor­tu­ni­tats que donen minis­te­ris i ambai­xa­des, mono­po­lis i con­ces­si­ons, des­bor­den de llarg les engru­nes regi­o­nals.

El tal Millet, doncs, seria un gàngs­ter dels grans, com ara els que actuen a la Cibe­les i ingres­sen en l’eter­ni­tat de Cha­martín. No hau­ria esta­fat uns mili­o­nets per aquí i per allà, sinó cen­te­nars de mili­ons; tin­dria amis­tats peri­llo­ses de car­tut­xera al pit, i en ser des­co­bert fugi­ria a Luang Pra­bang. No es dis­cul­pa­ria, però tam­poc no pas­sa­ria el mort als seus emple­ats. Seria tot un senyor pirata, un cor­sari amb patent de gran capi­tal.

Però encara no som inde­pen­dents, i als nos­tres insig­nes ban­do­lers els toca fer de Ser­ra­llonga amb bar­re­tina. Han d’inver­tir el seu talent en l’escàs negoci del pen­ta­grama, i dila­pi­dar els seus dots de màgia en tea­trins de províncies. S’han d’embo­li­car amb la ban­dera, supor­tar unes corals de moco­sos que ja es veu que fan nosa i fin­gir que enal­tei­xen l’espe­rit dels avant­pas­sats.

Aquests Infe­lix por­ten una creu imme­res­cuda al damunt. Fins i tot quan són enxam­pats, en lloc de tenir el dret ina­li­e­na­ble de callar i lle­par-se les feri­des, han de per­dre el temps per excu­sar-se del mal que han fet a una ins­ti­tució arnada. Quina llauna això del regi­o­na­lisme folklòric, oi? Aviam si trobo un gra­pat d’Infe­lix que m’escol­tin i que vul­guin alli­be­rar-se de les cade­nes orfeòniques. Pot­ser amb ells, volant cap als més alts horit­zons de la lliure estafa, tro­ba­rem altres lli­ber­tats.