Reinici

Estava tip de lle­gir manu­als d'auto­a­juda, de visi­tar con­sul­tes de psi­co­a­na­lis­tes, de pro­var mil i un remeis per solu­ci­o­nar la inse­gu­re­tat i els pro­ble­mes de comu­ni­cació. Era una creu que arros­se­gava des de l'ado­lescència. Així havia estat durant vint anys, i ja estava tip de llui­tar. Havia deci­dit abai­xar els braços. Dei­xar-se gron­xar pel vaivé de la vacil·lació i apro­fi­tar-se de l'atracció mis­te­ri­osa que pro­jecta l'iso­la­ment. Era menys patètic que fin­gir un aplom de cartró pedra que es des­mun­tava amb més faci­li­tat que la casa de palla d'un dels por­quets després de la bufada del llop. I menys frus­trant que inten­tar esta­blir ponts de relació social a base de tòpics i posa­des en esce­nes postis­ses. La deter­mi­nació que havia pres el satis­feia. Per pri­mera vegada era ell mateix, sense edul­co­rants ni colo­rants. Va des­fer-se del per­so­natge que havia creat per encai­xar soci­al­ment, per ser com tot­hom. I va començar a expe­ri­men­tar-ne els bene­fi­cis. Afron­tar les situ­a­ci­ons tal com les sen­tia, sense els ner­vis que pro­voca pen­sar què diran, li pro­por­ci­o­nava una natu­ra­li­tat i una espon­taneïtat que eren cap­ta­des pels que l'envol­ta­ven. Des­per­tava interès en gent per la qual, fins lla­vors, havia estat invi­si­ble. Era com una balisa amb potes i poques per­so­nes podien sucum­bir als senyals que eme­tia. L'aïlla­ment li havia permès des­con­ta­mi­nar-se. S'havia cone­gut millor, sabia què volia i no estava per romanços ni con­ven­ci­o­na­lisme. Fins al punt que ell, l'etern caga­dub­tes, es va asseure a la taula on la noia morena que feia deu anys que li agra­dava feia el ver­mut amb les ami­gues i li va dei­xar anar: “M'atraus i m'agra­da­ria que m'acom­pa­nyes­sis, tant li fa que sigui un metre, deu quilòmetres o tot el camí”. Va dema­nar una cer­vesa, i men­tre obser­vava la noia, incapaç de reac­ci­o­nar, es va ado­nar que el que menys li impor­tava era la res­posta.