Catalunya triomfant

Treu-li el vernís a la fusta i et queda la fusta. Munta una selecció naci­o­nal i treu-li els títols (o la pos­si­bi­li­tat d'asso­lir-los) i et queda la selecció. I el seu ide­ari, el seu sig­ni­fi­cat pro­fund, la seva raó de ser i la seva escala de valors. Es pot dig­ni­fi­car el Barça amb Uni­cef a la samar­reta o es pot dig­ni­fi­car la selecció cata­lana amb el vin­cle amb pro­jec­tes soci­als. En últim terme, ser o no ser reco­ne­gut ofi­ci­al­ment per poder com­pe­tir en tor­ne­jos és cir­cums­tan­cial. Si dig­ni­fi­ques el que fas seràs digne, i si els veïns et reco­nei­xen o no, en el fons, és decisió seva i no afecta la teva dig­ni­tat. Mal­grat el greuge com­pa­ra­tiu, mal­grat la frus­tració, mal­grat la incom­prensió, en últim terme el que compta és la imatge que la selecció té d'ella mateixa, com es com­porta i en quins paràmetres accepta exis­tir, mani­fes­tar-se i, en últim terme, omplir-se de sig­ni­fi­cat i de sen­tit.

La Fede­ració Cata­lana de Fut­bol ha pro­vat de dig­ni­fi­car la selecció naci­o­nal per activa i per pas­siva, sem­pre amb el regust agra de la frus­tració per sen­tir-se mar­gi­nada de les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als. Fa un any va jugar con­tra Colòmbia al Camp Nou (hi van anar 29.300 espec­ta­dors; en el par­tit del Barça amb la Cul­tu­ral Leo­nesa n'hi va haver 26.322). En un món, el que vivim, tute­lat per les xifres, aque­lla xifra fou depri­ment (mal­grat la victòria, una nova prova de que el resul­ta­disme és boira per als curts de vista). Quan­ti­fi­car la dig­ni­tat és incórrer en un error greu. La selecció cata­lana neces­si­tat pri­mer de l'auto­con­ven­ci­ment i de l'assumpció d'un ide­ari i un sig­ni­fi­cat pro­fund, i més enda­vant ja podrà entrar a reme­nar les xifres per treure'n les con­clu­si­ons esca­ients. Però abans, abans de xifres, abans de com­pa­rar-se, ha d'agra­dar-se, ha d'estar con­vençuda de què és, i viure com una dis­cri­mi­nació molesta però no com una amenaça exis­ten­cial la no admissió, de moment, en les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als.

La con­trac­tació de Johan Cruyff com a selec­ci­o­na­dor naci­o­nal de Cata­lu­nya és una notícia auto­a­fir­ma­tiva. En l'època de xifres que vivim, els noms tenen tant o més pes que les estadísti­ques (el per­so­na­lisme s'està impo­sant). Cruyff és un nom. Un nom i una Fun­dació. Però sobre­tot Cruyff és una con­cepció del fut­bol, una decla­ració de prin­ci­pis i una elecció. Ara que el Barça de Guar­di­ola està cul­mi­nant les elec­ci­ons pre­ses en el club blau­grana en l'etapa de Cruyff com a entre­na­dor (i ara que fins i tot, quina para­doxa després d'anys de "casta", "raza" y "furia la selecció espa­nyola beu d'aquest estil de joc que ara sem­bla una evidència però que en el seu dia -com totes les coses no-primàries- va ser una elecció), l'assumpció per part de la selecció cata­lana d'aquest ide­ari fut­bolístic és una decla­ració de prin­ci­pis llo­a­ble, sí, però sobre­tot necessària. Si el que es pretén és crear adhe­si­ons i sim­pa­ties, tant el Barça com la selecció cata­lana sem­bla que han entès que més enllà de la justícia dels des­pat­xos n'hi ha una altra, la moral, que està per sobre de les deci­si­ons pac­ta­des en sobre­tau­les cobra­des a preu de dieta d'or.

Una ins­ti­tució que fa el gest d'auto­a­fir­mació que ha fet la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol vin­cu­lant-lo a pro­jec­tes soci­als s'està omplint de dig­ni­tat i sig­ni­fi­cat, que és el que cal perquè les per­so­nes, lliu­re­ment, sense pres­si­ons atàviques, escu­llin sen­tir-s'hi iden­ti­fi­ca­des amb un pro­jecte, una selecció, un col·lec­tiu o un país, més enllà del que diguin les dades del regis­tre civil o del padró.