Els negres ja són negres

Fa poc, un set­ma­nari argentí (Gente) titu­lava un repor­tatge sobre Nel­son Man­dela, amb motiu del seu norantè ani­ver­sari, afir­mant que l’home­nat­jat havia pas­sat “De negre con­dem­nat a cadena perpètua a pre­si­dent de Sud-àfrica i líder mun­dial”, com si la pre­sidència l’hagués emblan­qui­nat de cop.

“From Black Power to Barack Power”, afir­mava, orgullós, un jove de Nai­robi (Kènia), inter­ro­gat, després de la cerimònia de presa de pos­sessió, pel Was­hing­ton Post. El pare de Barack Obama era un kenià que, com des­cri­via el dis­curs d’aquest dimarts, “no hau­ria pogut entrar en un res­tau­rant”. En una sola gene­ració, doncs, s’ha fet un tra­jecte immens.

El camí, esclar, l’ha fet la soci­e­tat. Però també els mit­jans de comu­ni­cació, que, per pri­mer cop, quan par­lem d’un negre en diem negre. I no afro­a­me­ricà, ni de color, ni sub­sa­harià. Igual que George Bush, per exem­ple, no era un pre­si­dent euro­a­me­ricà, ni des­co­lo­rit ni sobre­sa­harià. L’adjec­tiu negre no neces­sita eufe­mis­mes, com tam­poc no els neces­sita blanc. Així doncs, pri­mera victòria d’Obama: aca­bar l’estu­pi­desa.