Àtila a l'Ateneu

Com si fos­sin les paròdiques –i en el fons rea­lis­tes– Tre­si­nes de La Cubana, els res­pon­sa­bles de l'Ate­neu Bar­ce­lonès es van tro­bar dijous rebent per com­promís uns con­vi­dats que no els agra­da­ven i esbom­bant el seu dis­gust de manera his­triònica als nas­sos dels invi­tats incòmodes. Els con­vi­dats tam­poc no es van que­dar curts: es van plan­tar al men­ja­dor de les Tre­si­nes a anun­ciar que els volen pren­dre els pocs drets que tenen per deci­dir sobre alguns aspec­tes de la seva vida. Al final, tot­hom va mar­xar mig enfa­dat.

El dia abans, en una altra enti­tat lli­gada al cata­la­nisme, Jordi Pujol i Heri­bert Bar­rera havien atret el mateix nom­bre d'espec­ta­dors que els incòmodes i poc arre­lats con­vi­dats de l'Ate­neu. Dei­xant de banda les pos­si­bles inter­pre­ta­ci­ons d'aquest empat entre els expre­si­dents i Rosa Díez, en aque­lla sala s'hi va dir que Cata­lu­nya serà democràtica o no serà. I en aquesta tera­nyina, digníssima però engo­li­dora, van que­dar atra­pats l'endemà Oriol Bohi­gas i els seus. Ell mateix ho ha admès: era ine­vi­ta­ble. Els espa­nyols es poden com­por­tar com Àtila. Els cata­lans no poden fer-ho: és la seva con­dició. Com a molt poden arru­far el nas. Després han de res­pi­rar fons i pen­sar que res no és mesquí.