Política de Mossos

L'últim con­flicte en què s'han vist impli­cats els Mos­sos, l'afer de les ben­ga­les del Lluís Com­panys, té una víctima i porta uni­forme. El cap dels anti­a­va­lots de Bar­ce­lona ha dei­xat de ser-ho i ara diri­geix la comis­sa­ria de dis­tricte menys lluïda de la ciu­tat. Així s'ha aca­bat un epi­sodi en què els res­pon­sa­bles polítics del cos s'han tor­nat a com­por­tar de forma erràtica: paràlisi davant dels fets –tot i la presència d'alts càrrecs a l'estadi–, inhi­bició men­tre dei­xa­ven que un ins­pec­tor suportés la pressió de la premsa i, al final, un mea culpa de com­promís que va des­col·locar tot­hom.

És com si plogués sobre mullat en un cos encara tocat per l'espec­ta­cle dels mal­trac­ta­ments retrans­me­sos fa un any i mig, denun­ci­ats i esbom­bats per la mateixa con­se­lle­ria en un gest que havia de ser exem­pli­fi­ca­dor i que va es va con­ver­tir en esperpèntic.

Tenir una poli­cia pròpia és fer política, perquè dóna poder. Mon­ti­lla ho ha recor­dat el dia que es com­ple­tava el des­ple­ga­ment: els Mos­sos són fona­men­tals per a l'auto­go­vern. Per això va cos­tar tant que els com­panys de par­tit del pre­si­dent cedis­sin les com­petències des de la Mon­cloa, als anys 80. Però per fer política amb la poli­cia cal sen­tit d'Estat, cosa que implica ser rigorós amb els de dins, ento­mar els cops que vénen de fora i fer-se fúmer si això et per­ju­dica la car­rera. Així hau­ria de ser, i no ho és, la dura vida d'un alt res­pon­sa­ble d'Inte­rior.