Exèrcits. Hondures. Chavisme

Exèrcits
Pro­nun­ci­a­mi­ento és una paraula cas­te­llana de molt mala tra­ducció a d’altres llengües. Pot­ser perquè està molt lli­gada a una cul­tura política on el pes de la inter­venció de l’exèrcit ha estat històrica­ment molt alt. Els pro­nun­ci­a­mi­en­tos mili­tars tra­ves­sen l’Espa­nya del XIX i arri­ben al segle XX, a la pràctica fins al 1936 i en el risc o el temor fins al 23-F. També tra­ves­sen la història de l’Amèrica Lla­tina, fins avui mateix, en el cas d’Hon­du­res. Pot­ser perquè en una cul­tura política d’arrel bar­roca, cre­ada a Espa­nya i expor­tada a Amèrica, l’exèrcit és vist com el dipo­si­tari de l’espe­rit de la nació i la funció mili­tar és per­ce­buda com de vigilància i de con­trol naci­o­nal del poder civil.

Hon­du­res
Al segle XIX, els pro­nun­ci­a­mi­en­tos de l’exèrcit espa­nyol tant podien ser libe­rals com abso­lu­tis­tes. De la mateixa manera, als pro­nun­ci­a­mi­en­tos ame­ri­cans les excu­ses ideològiques han estat diver­ses. Sense que es puguin apli­car allà els con­cep­tes de dreta i esquerra a la manera euro­pea, sí que han adop­tat retòriques con­tra­dictòries, sem­pre popu­lis­tes, però de vega­des supo­sa­da­ment de dre­tes o supo­sa­da­ment d’esquer­res. El curiós és que molt sovint s’han valo­rat els pro­nun­ci­a­mi­en­tos segons l’excusa retòrica adop­tada –la dreta ha aplau­dit els de dre­tes i l’esquerra els d’esquer­res– sense ado­nar-nos que el veri­ta­ble­ment per­vers és el gènere, dei­xar als mili­tars l’arbi­tratge de la política, es faci amb l’excusa que es faci.

Cha­visme
Teòrica­ment, el cop d’Hon­du­res és con­tra un pre­si­dent atra­pat en l’òrbita del cha­visme, del popu­lisme amb retòrica esquer­rana. Pero tant se val. Per­tany a la tra­dició dels pro­nun­ci­a­mi­en­tos, de la cul­tura política que sobre­va­lora la funció mili­tar. Pot­ser per això resulta com­pren­si­ble, però con­tra­dic­tori, que Cha­ves el con­demni, perquè en el fons ell per­tany a la mateixa cul­tura política que fa de matriu als pro­nun­ci­a­mi­en­tos. N’és pot­ser avui l’expressió més carac­terística. En els ter­mes del poema de Gil de Biedma, “son uno y lo mismo” els uns i els altres, pro­duc­tes de la mateixa cul­tura política. Per això, men­tre con­demna un cop d’Estat mili­tar, Cha­ves acaba amenaçant de com­ba­tre’l pre­ci­sa­ment a través d’una acció mili­tar.